Durant la guerra civil nord-americana (1861 – 1865), la mortalitat deguda a la falta d’higiene i a les actituds mèdiques incorrectes fou molt superior a la causada per les armes de foc. En moltíssimes ocasions, ferides causades per accions bèl·liques que avui no plantejarien cap problema i només necessitarien aigua, sabó i un embenat, acabaven amb la vida del soldat, ja fos perquè el sotmetien a una amputació innecessària o perquè van contaminar la ferida amb una maniobra poc higiènica.

La possibilitat de supervivència d’un soldat ferit de l’exèrcit del nord, després de ser atès per un metge era d’una entre quatre, i encara era més baixa entre els confederats.

Diferents raons poden explicar l’alta taxa de mortalitat entre els soldats americans que lluiten a la Guerra de Secessió.

En primer lloc el desconeixement gairebé universal entre els metges militars de que existien les infeccions. Això determinava una cirurgia bruta, que afavoria la contaminació de les ferides quirúrgiques, ja que no es netejaven els bisturís després de cada intervenció, ni la resta de l’instrumental quirúrgic (Fig.1).

Un segon factor de mortalitat foren les anestèsies, tant amb èter com amb cloroform, que es deixaven en mans de soldats sense cap preparació i causaven, involuntàriament, morts anestèsiques.

Molts soldats que no havien patit ferides van morir per infeccions causades o afavorides per la situació de les carpes on s’allotjaven (Fig.2). El nombre de morts per disenteria i per febre tifoide va ser molt més elevat que el de morts per lesions causades per bales de mosquet.

Una altra causa d’elevada mortalitat fou el paludisme, especialment entre els malalts de la Unió, gens acostumats a travessar terrenys pantanosos amb molts mosquits que transmetien el paludisme.

Al principi de la guerra, molts cirurgians no tenien un grau de preparació tècnica apropiat i eren molt reticents a fer amputacions, i potser quan es decidien a fer-ho ja era massa tard.

Una circumstància que segurament va contribuir a la mortalitat durant la guerra de secessió era que molts pocavergonyes es van fer passar per metges sense ser-ho, per evitar entrar en batalles. L’atenció mèdica d’aquests indocumentats era encara més perillosa que la prestada per metges titulats.

Quan comença la guerra, cap dels dos exèrcits havia pres consciència de la importància dels serveis sanitaris, ni de la accentuada morbiditat de batalles en les que hi participava tantíssima gent. No s’havien fet plans per tractar els soldats malalts o ferits. L’exèrcit del nord va adaptar-se millor a les necessitats que van descobrir quan es nomena el general George B. McClellan cap de l’exèrcit del Potomac (Fig.3) i aquest nomena el cirurgià Charles Tripler, director mèdic de l’exèrcit. Tripler comença a crear hospitals generals pels ferits greus. També ordena que cada regiment ha de preocupar-se de tenir un cirurgià i un cirurgià assistent.

Una altra personalitat mèdica que es destaca durant la guerra és Jonathan Letterman, a qui li he dedicat ja aquesta entrada del blog (28/12/22).

Més endavant es crea un servei d’ambulàncies per retirar soldats ferits del camp de batalla, evitant que quedin sense atenció i siguin presa de gent sense escrúpols, que passeja pel camp de batalla per robar pertinences dels ferits, que poden morir per manca d’assistència.

L’atenció mèdica de l’exèrcit de la Unió millorà extraordinàriament durant el 1862 amb els canvis aplicats quan cada regiment té el seu propi equip sanitari i es fan cursos de formació quirúrgica pels cirurgians que s’acaben d’incorporar a l’exèrcit.

Un fet molt notable d’una guerra fratricida com la guerra civil nord-americana és la gran quantitat de dones voluntàries per treballar en hospitals en labors d’infermeria, per administrar medicaments, supervisar l’alimentació, netejar la roba de llit, escriure cartes pels malalts i consolar els moribunds.