El còlera fou un problema sanitari a Espanya durant el segle XIX, en que van haver successius brots epidèmics. El més destacat fou el de 1885, en el que el Dr. Jaume Ferran va posar en marxa un programa poblacional de vacunació, amb una vacuna de la seva creació. 

L’estiu de 1971 es va produir la darrera epidèmia de còlera a Espanya que va tenir dues particularitats; la primera és que va ser negada per les autoritats sanitàries espanyoles, que no volien acceptar que hi havia còlera al nostre país pel temor de dissuadir l’arribada del turisme internacional, i la segona perquè a Catalunya van ser els metges de l’Hospital de Nostra Senyora del Mar els que van lluitar amb eficàcia contra la malaltia, sense cobertura de l’Administració. 

L’epidèmia havia començat a Espanya a la conca del riu Jalón, a l’Aragó. Era causada pel vibrió colèric biotip El Tor, i s’havia iniciat a l’Índia i a Bangladesh. A Espanya arriba l’estiu de 1971, quan encara no teníem Ministeri de Sanitat. Les qüestions assistencials eren competència del Ministeri de Treball, a través de l’Instituto Nacional de Previsión, i les de Salut Pública depenien del Ministeri de Governació. 

La premsa manifesta repetidament que no hi ha còlera, sinó diarrees estivals, tot i que al final de l’estiu s’acceptava que es tractava d’un còlera benigne. 

A la província de Saragossa es van vacunar del còlera els funcionaris i els que havien de viatjar a altres països. En total es van vacunar més de mig milió de persones. 

A Catalunya, la lluita contra l’epidèmia va recaure en els metges de l’Hospital de Ntra. Sra. del Mar, liderats pel Dr. Francisco Alcántara Chacón que eral el cap del servei de Medicina Interna i un metge molt interessat en les malalties infeccioses (Fig.1). 

Tenia llavors 49 anys i s’havia format a la Clínica Mèdica B del professor Soriano, a l’Hospital Clinic. Ell seria qui prepararia un pla de xoc contra l’epidèmia, amb la col·laboració del grup de recerca de Microbiologia dirigit pel Dr. Amadeu Foz, que es va ocupar del diagnòstic microbiològic i de la campanya de vacunació (Fig.2). 

El servei de Medicina Interna de l’Hospital es va convertir en una unitat de malalts colèrics, desplaçant tots els malalts ingressats per patologies no infeccioses a altres hospitals de la ciutat.

Es van establir tres pavellons a l’Hospital del Mar: un de rehidratació pels malalts més greus, un pels malalts amb diarrea sense deshidratació i un pels convalescents. 

Dels més de 500 casos que van ingressar, només van morir tres, el que suggereix l’eficàcia del pla dissenyat pel Dr. Alcántara. Passat el brot epidèmic, es va reconèixer l’existència del còlera i es va reconèixer també l’eficàcia del pla del Dr. Alcántara, a qui se li va concedir l’Orde Civil de Sanitat. 

El Dr. Foz va assumir també la campanya de vacunació amb l’ajuda d’un grup d’estudiants de medicina, que van poder mantenir un ritme de 800 vacunacions diàries. 

Aquesta epidèmia va mostrar la capacitat auto-organitzativa dels metges per afrontar un problema de Salut pública.

Referències 

X. Sierra Valentí. L’epidèmia de còlera de 1971 ocultada pel franquisme. Gimbernat, 1922; 76; 195 – 208.

J. Mediavilla. Epidemia de cólera de 1971: así fue la última gran campaña de vacunación , Redacción Médica, 8 de enero, 2021.

Jacint Corbella. El cólera de 1971. La Vanguardia 04/01/2013.