La febre tifoide és avui dia una malaltia residual a Europa. Només és encara un problema de salut pública en els països en vies de desenvolupament. Està causada per la Salmonella typhi, que és un germen de transmissió fecal – oral. La infecció es produeix per consumir aigua o aliments contaminats. El va descobrir Carl Eberth i és un germen gram negatiu i flagel·lat (Fig.1). El primer que va denominar la malaltia com a febre tifoide fou el clínic francès Pierre Louis.

Hi ha persones sanes que son portadores cròniques de salmonellas, que estan a la bufeta de la fel i que eliminen regularment bacteris a la femta. El descobriment que hi havia portadors sans el va fer George Soper, un enginyer civil americà, i la primera portadora coneguda fou Mary Mallon que era una cuinera que no es rentava les mans després d’anar al lavabo i va contaminar membres de les famílies on feia de cuinera, i també els residents de centres sanitaris que la van contractar, ignorant el perill que comportava (veure aquesta entrada del blog de 20/02/21).

A principis del segle XX, Barcelona no era com ara. Era un ciutat bruta i insalubre. Hi residien animals, com vaques i porcs en estables que estaven situats entre els habitatges. No és estrany que hi hagués epidèmies de malalties transmissibles.

No hi havia xarxa d’aigua potable que arribés als domicilis. L’accés a l’aigua era a través de les fonts públiques (Fig.2) i els rentadors. Dues companyies competien per situar-se en el subministrament d’aigua: Aigües de Montcada, que era una empresa municipal, i Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB), que era privada. En cap de les dues es feia un control diari del grau de contaminació de l’aigua, circumstància que justificaria plenament que la febre tifoide fos endèmica a Barcelona.

Aigües de Montcada s’ocupava de l’extracció i bombeig d’aigües de l’aqüífer del Besòs per a l’abastiment d’aigua potable per a la ciutat de Barcelona. Els pous van estar en funcionament des del 1878 al 1987.

La història de la companyia Aigües de Barcelona es remunta al 1867, quan es constitueix a la ciutat belga de Lieja la Compagnie des Eaux de Barcelone. Quatre anys més tard, l’Empresa Concessionària d’Aigües Subterrànies del Riu Llobregat va iniciar les seves activitats a la ciutat de Barcelona. El 1882, la companyia belga va ser adquirida per una empresa de capital francès i immediatament es va constituir a París la Societat General d’Aigües de Barcelona. El 1887, aquesta nova companyia va adquirir l’Empresa Concessionària d’Aigües Subterrànies del Riu Llobregat, i a partir d’aquí va anar creixent progressivament amb la compra de companyies de mida diferent que operaven en l’àmbit de la ciutat de Barcelona.

A finals d’estiu de 1914, els metges de Sant Andreu són els primers que notifiquen que veuen mes del doble de casos de febre tifoide i més casos de mort. Els casos es concentren al voltant de les fonts públiques que porten aigua de Montcada. Aviat això passa als altres barris.

A la premsa de l’època consta que cap companyia fa control bacteriològic de l’aigua. El Dr. Turró (Fig.3) que era el director del Laboratori Microbiològic Municipal de l’Ajuntament, pren la iniciativa per combatre l’epidèmia i es dedica a pintar les fonts que duen aigua de l’empresa Aigües de Montcada amb pintura vermella. L’epidèmia dura tres mesos. Afecta unes 25.000 persones de les que moren 2.036, una mica menys del 10 %.

Barcelona ha canviat molt des del 1914, des del punt de vista de la higiene pública. El subministrament d’aigua arriba a totes les cases. L’examen bacteriològic es fa diàriament, garantint la seva seguretat. No hi ha hagut cap més epidèmia de transmissió hídrica a Barcelona.

Referències

JM Calbet Camarasa. L’epidèmia de febre tifoide de 1914 a Barcelona, Gimbernat 1999; 31; 232-252.

José Luis Fresquet, La fiebre tifoidea de Barcelona (1877 – 1933)