La Guerra de Secessió americana, que va durar del 1861 fins el 1865, va causar una tremenda mortalitat i morbiditat. S’estima que el nombre de morts va ser d’uns 600.000 i el de ferits va superar els 400.000.

El risc que els soldats ferits morissin era molt alt, habitualment perquè els cirurgians no seguien les normes higièniques elementals. Altres morts no van ser conseqüència de ferides, sinó de malalties comunes, com febre tifoide i disenteria, degut a la falta d’higiene en l’eliminació de les excretes en els campaments militars, o a la malària, quan la guerra es localitzava vora dels terrenys pantanosos, plens de mosquits. El mal ús dels anestèsics, èter o cloroform, va contribuir en una proporció modesta de morts, malgrat el fet que l’anestèsia que s’havia descobert feia pocs anys, era administrada per gent sense una instrucció específica.

La Guerra de Secessió va estar relacionada amb una nova malaltia, la drogoaddicció a la morfina, i altres opiacis, que va aparèixer de forma epidèmica en veterans, és a dir soldats que havien deixat l’exèrcit, generalment per invalidesa causada per ferides, molt especialment amputacions (Fig.1), a qui els metges prescrivien, per calmar el dolor crònic, morfina administrada amb xeringues hipodèrmiques, en productes opiacis administrats en forma de pólvores, tintura o píndoles, o làudan (opi amb alcohol) (Fig.2).

No es coneix el nombre de soldats que tornen a casa convertits en drogoaddictes. Tots ells van rebre els opiacis prescrits per metges, que estaven convençuts de la utilitat d’aquests medicaments com antiàlgics, i també ignoraven que creaven drogoaddicció. La morfina no s’utilitzava únicament després d’amputacions, sinó també en malalties mèdiques, per exemple en la disenteria per combatre el dolor causat pels espasmes intestinals.

En paral·lel a la prescripció de morfina pels metges militars en els soldats ferits, es va popularitzar l’ús d’aquests preparats per tractar el dolor menstrual. L’eficàcia va ser màxima però les conseqüències tràgiques. Cap a l’any 1880, es va calcular que el 80 % de les noies joves als Estats Units eren addictes a la morfina, i moltes van morir de sobredosi. L’ús dels opiacis va ser tan extens que va representar el 15 % de les dispensacions a les farmàcies de Boston. Diverses circumstàncies van afavorir l’aparició d’aquesta epidèmia, iniciada en els soldats. En primer lloc, l’aparició d’opiacis comercialitzats sense conèixer la seva capacitat addictiva. En segon lloc, els metges no tenien res més com analgèsic. De fet l’aspirina no es va comercialitzar fins l’any 1899 (veure aquesta entrada del blog de 02/06/22).

Els metges americans van trigar en reconèixer la capacitat addictiva dels opiacis. Fins la dècada dels 70 i del 80 del segle XIX, no apareixen en les revistes mèdiques articles sobre aquesta drogoaddicció. A partir de finals del segle XIX, cau de forma molt notable l’epidèmia de drogoaddicció.

Referències

Jeffrey S. Sartin, “Diseases during the Civil War: The Triumph of the ‘Third Army’.” Clinical Infectious Diseases, 1993; 16 (4): 580-584.

Jonathan Lewy. The Army Disease: Drug Addiction and the Civil War. War in history. https://doi.org/10.1177/0968344513504724

David T. Courtwright. Opiate Addiction as a Consequence of the Civil War. Civil War History, 1978; 24: )2):