Avui dia seria inimaginable una pràctica mèdica sense l’ajut del laboratori. Gairebé en tots els episodis de malaltia, tret de quan el diagnòstic es pot fer només amb la història clínica i l’examen físic, es precisa d’una bateria de proves de laboratori que ens serveixen per efectuar un diagnòstic o per descartar-ne un altre, i per valorar el grau de repercussió general causat per la malaltia.

Segurament un dels metges que més va influir en l’ús de proves de laboratori fou Archibald Garrod, un metge escocès que va viure entre el final del segle XIX i el primer terç del segle XX, a qui s’ha considerat el pioner de la bioquímica clínica.

En el cas del Dr. Garrod es podria dir que el seu interès per la medicina de laboratori li venia d’herència del seu pare, Alfred Baring Garrod, que va ser metge del King’s College Hospital a Londres, i va descobrir que la gota es manifesta per valors elevats d’àcid úric.

El seu fill, Archibald, va estudiar medicina a Oxford i va acabar la carrera a Londres, al St. Bartholomew’s Hospital, on es va graduar l’any 1884. La resta de l’any la passa a Viena, on fa una estada a l’Allgemeines Krankenhaus, on descobreix el laringoscopi, un instrument acabat de ser inventat. En tornar a Londres, Archibald Garrod publica un llibre en el que descriu l’aparell i i com s’ha d’utilitzar: “An introduction to the use of the laryngoscope” (1886).

Garrod aprova l’examen del Royal College of Physicians i comença la seva pràctica professional, assistint a diferents hospitals de Londres, fins que el contracten en el Departament de Pediatria del St. Bartholomew’s Hospital (Fig.1).

El primer trastorn mèdic que crida l’atenció a Garrod és l’alcaptonúria, una malaltia infreqüent, que es manifesta després del naixement perquè els bolquers tacats amb orina es queden de color negre després del contacte de l’orina amb l’aire (Fig.2).

Els primers any l’alcaptonúria és asimptomàtica, però amb els anys apareixen dolors articulars pel dipòsit pigmentari en la sinovial i els cartílags, que ocasiona una patologia articular greu.

Garrod comença a estudiar l’orina de membres d’una família, en la que alguns membres tenen alcaptonúria, i troba un excés d’àcid homogentísic a l’orina dels malalts, indicant que la malaltia és un trastorn per defecte del catabolisme de l’àcid homogentísic, que prové del metabolisme de la fenilalanina i de la tirosina. Constata Garrod, en les famílies dels seus malalts amb alcaptonúria i altres famílies vistes per col·legues seus, que els casos es donen en famílies on els pares són cosins, suggerint que la causa de la malaltia seria un defecte estructural en l’enzim que ha de oxidar l’àcid homogentísic, i per tant no es pot evitar la seva acumulació. Seria un error metabòlic que es transmetria per herència autosòmica recessiva segons els principis establerts pel Mendel. L’alcaptonúria és el primer trastorn genètic identificat. Garrod s’interessa per altres malalties amb base genètica, com la cistinosi, la pentosúria, i l’albinisme, que són la base del seu llibre “Inborn errors of metabolism”. Amb aquest llibre, Garrod proposa el terme d’errors congènits del metabolisme per designar aquestes malalties congènites, terme que ha fet fortuna (Fig.3).

Garrod sospita que en aquestes malalties hi ha d’haver un trastorn en el gen que codifica per un enzim que intervé en un pas metabòlic. L’alteració química, i també funcional, d’aquest enzim, determinaria l’alteració del metabolisme d’una determinada molècula .

Les hipòtesis de Garrod no van poder ser confirmades fins 1996, quan els investigadors espanyols del CSIC, Santiago Rodríguez i Angel Peñalva, van identificar el gen responsable de l’alcaptonúria.

L’any 1914, Garrod és militaritzat i passa la guerra a la guarnició de l’illa de Malta amb el rang de coronel (Fig.4).

Garrod va rebre un gran nombre de reconeixements professionals. Va ser escollit membre del Comitè Editorial de la revista britànica Quarterly Medical Journal. Va ser nomenat Regius professor de la universitat d’Oxford en substitució de William Osler (veure aquesta entrada del blog de 13/01/22).

Referències

Jose L. Fresquet. Archibald Garrod. Historia de la medicina.

K. Veradaj, P. Thera, M Sharmita. Sir Achibald Garrod. Muller J Med Soc Research, 2013; 4: 42.43.

RC Perlman, DR Govindaraju, Archibald Garrod: the father of precise medicine. Genetics in medicine, 2016; 18: 1068 – 1069.