Bacteriòleg i home de vocació per la sanitat pública (Fig.1), George W. McCoy neix el 1876 a Pennsylvania. Estudia medicina a la University of Pennsylvania Medical School, on es gradua l’any 1898.

Fa l’internat durant dos anys a New Jersey, al final dels quals ingressa al Servei de Salut Pública dels Estats Units, i és destinat a l’Hospital de la Marina a San Francisco, on dirigirà el Laboratori de Plagues dels Estats Units des de 1908 fins 1911. En aquest temps descobreix l’agent causal que provoca una malaltia dels rosegadors, que poden contraure els humans, que rebé el nom de tularèmia, perquè inicialment es descriu en esquirols del comtat de Tulare, a l’estat de Califòrnia. El 1912, McCoy descriu la malaltia i aïlla el bacteri responsable, Bacterium tularense. El 1914, el bacteriòleg Edward Francis, del Servei de Salut Pública, descriu la malaltia en humans que s’infecten a partir de conills infectats.

El 1911, és transferit al Centre de recerca sobre Lepra dels Estats Units, ubicat a Hawai, convertint-se en la màxima autoritat sobre lepra. D’allà passa al Laboratori d’Higiene dels Estats Units, que l’any 1930 serà rebatejat com Institut Nacional de Salut (National Institute of Health, NIH). McCoy dirigirà el NIH durant més de 20 anys, ajudant a fer-lo créixer i dirigint estudis de salut pública (Fig.2). En aquests anys va dirigir estudis importants sobre poliomielitis, verola, tularèmia, disenteria amebiana i pneumònia.

El 1938, és contractat per la Facultat de Medicina de la Universitat de l’estat de Louisiana per dirigir el Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, fins que es retira el 1948, passant a la situació d’emèrit de la Universitat de Nova Orleans.

Morirà el 2 d’abril de 1952.

Referències

Charles Amstrong. George Walter McCoy; 1876 – 1952. Science, 2052; 116; 468: