La guerrilla ha estat una de les aportacions d’Espanya a la ciència militar. La seva màxima utilització la va tenir durant la guerra contra els francesos, a principis del segle XIX. Fins a tal punt és un invent espanyol, que aquesta modalitat de combat militar no té nom en la majoria d’idiomes que es parlen a Europa, i han d’utilitzar la paraula guerrilla i guerrillero en castellà.

Juan Palarea fou el cap d’una guerrilla que lluità amb molt d’èxit contra els francesos i, després de la recuperació del poder pel rei Ferran VII, segueix en l’exèrcit i és nomenat Brigadier, grau militar equivalent al de General de Brigada.

Juan Palarea era natural de Múrcia i va estudiar medicina a Saragossa amb una beca. Es gradua el 1807 i es trasllada a Madrid on obté, a través d’una amistat, una plaça de metge a Villanueva de la Sagra, un poble de la província de Toledo.

El doctor Palarea comença amb bon peu i és ben acceptat pels veïns del poble. La seva clientela s’estén pels pobles propers.

El dia 3 o 4 de maig, arriba a Vilafranca la notícia de l’atac dels soldats francesos al poble de Madrid, el dia 2 de maig. Palarea forma una partida amb alguns veïns de Vilafranca, i decideix agafar les armes per atacar els francesos que passen pel camí ral que duu a Madrid, camí que ara és la carretera nacional. La guerrilla està activa fins la batalla de Bailén, on els francesos són derrotats per les tropes comandades pel general Castaños.

L’any següent, les tropes franceses es despleguen per la província de Toledo, i Palarea organitza altra vegada la guerrilla i es llança a la lluita.

La partida del Metge, que és com la coneixen, creix cada dia amb noves incorporacions i participa en nombrosos fets d’armes amb gran èxit. Palarea és ascendit a tinent coronel (Fig.1).

Quan acaba la guerra és Brigadier, es casa l’any 1815, i es queda a l’exèrcit de Ferran VII. És digne de menció el comportament de Palarea durant el temps que va estar a la guerrilla. Mostrà sempre una conducta exemplar amb els presoners, cuidant els seus ferits, i prohibint que els seus seguidors tractessin malament els detinguts.

Palarea, que tenia conviccions liberals, dona suport a l’aixecament del coronel Riego, i es retira de l’exèrcit per participar en les eleccions a Corts de 1820, on és elegit diputat durant el Trieni liberal.

El 1823, amb l’ajuda dels Cent Fills de Sant Lluís, els francesos derroten les tropes, tornen la corona d’Espanya a Ferran VII i tanquen el breu parèntesi de liberalisme que hi ha durant el regnat de Ferran VII. Palarea s’exilia a França primer i després a Anglaterra.

Quan mor el rei, la regent Maria Cristina signa una amnistia i tots els liberals espanyols poden tornar a una Espanya rehabilitada. Palarea torna i és nomenat Governador Militar de València (Fig.2). Després es presenta a eleccions i és elegit diputat per Múrcia.

Durant la Guerra carlina, torna a la milícia i derrota el general carlista Ramon Cabrera. Per aquesta victòria rep la Cruz Laureada de San Fernando.

Palarea participa en el cop d’estat per destituir el general Espartero, que havia assumit la regència per la minoria d’edat de la princesa Isabel. El cop d’estat fracassa, Palarea és detingut i empresonat, i mor a la presó d’una manera sobtada i de causa desconeguda (enverinat?). Tenia 62 anys.

Palarea és un home oblidat, no apareix en els llibres d’història, com sí hi són Espoz i Mina, guerrillers com ell, que després van entrar a l’exèrcit, també com ell. Només queda el record de Palarea en el Museu de l’exèrcit i en la placa d’un carrer de la ciutat de Múrcia (Fig.3).

Referències

Juan María Silvela Miláns del Bosch. Juan Palarea i Blanes. Real Academia de la Historia.