El Dr. Alsina Bofill es referia al Dr. Antoni Trias i Pujol, catedràtic de patologia quirúrgica de la Facultat de Medicina de Barcelona, com un abrandat apòstol de la docència de la medicina.

Germà petit del també catedràtic Joaquim Trias, Antoni Trias neix a Badalona l’any 1892 i acaba la carrera de metge a la Universitat de Barcelona l’any 1914 (Fig.1). Guanya la càtedra de patologia quirúrgica de la Universitat de Salamanca el 1920, quan només té 27 anys. Set anys després, pot arribar a la Facultat de Medicina de Barcelona, on ja hi és el seu germà Joaquim des de l’any 1919. Substitueix el Dr. Torres i Casanovas, que s’ha jubilat.

Durant els anys de la Segona República Espanyola, el govern central havia manifestat, en negociacions preliminars, que acceptaria una proposta formal provinent de Catalunya per disposar d’autonomia universitària.

Antoni Trias participa molt activament en l’elaboració del document “projecte d’Estatut de la Universitat Catalana”, que s’aprovarà a les Corts el 2 d’agost de 1932 (Fig.2). Deu mesos més tard es publica, el dia 1 de juny de 1933, a la Gaceta de Madrid, que era el precedent del Boletín Oficial del Estado, el decret del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes que aprova l’estatut de la nova Universitat Autònoma de Barcelona.

La Universitat Autònoma del 1932 era l’única universitat de Catalunya, de manera que la que ja existia desapareixerà i serà la base de la nova universitat, que tindrà les següents novetats: 1) competències per contractar professorat al marge del sistema tradicional del cos de funcionaris de l’Estat; 2) autoritat per establir els plans d’estudi; 3) dret de donar títols de doctor, traient el monopoli de la universitat de Madrid per donar aquests títols

Antoni Trias va ser un dels membres més actius del Patronat d’aquesta Universitat Autònoma, que va ser el motor de la reforma universitària. El seu pensament respecte la Universitat el va expressar en un article escrit al Butlletí de l’Agrupament Escolar de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya l’any 1932: “És autonomia trencar els lligams directes que la feien sotmesa a la tutela directa de l’Estat, i no passar, tampoc, a la tutela directa de la Generalitat, sinó restar en un règim d’autonomia respecte als poders polítics”.

L’estiu de 1933, comença realment a actuar com Universitat Autònoma. Un període que serà curt, però intens, i que deixarà un record inesborrable en els qui van tenir la sort de viure’l.

Tot just començar el segon curs (1934), s’esdevé el que es coneix com a “fets del 6 d’octubre” (de 1934). El Govern Central de la República considera que el Dr. Antoni Trias, membre polític d’Acció Catalana, havia donat suport al que considera una insurgència. I com a patró de la Universitat Autònoma, juntament amb altres destacats membres de la Universitat és detingut i empresonat al vaixell – presó anomenat Uruguay.

Però la conseqüència dels fets del 6 d’octubre no va ser només l’empresonament de destacats personatges, sinó també la suspensió de l’autonomia. Així, el curs 1934 – 1935 començà amb la pèrdua de l’autonomia i el curs 1935 – 1936 acabà amb el restabliment de l’autonomia, després de les eleccions generals de febrer de 1936.

L’altre gran trasbals per la Universitat Autònoma de Barcelona va ser l’esclat de la guerra civil.

La Universitat Autònoma va ser pionera en la modernització de l’ensenyament universitari,. El gran canvi va ser el nomenament del professorat en base als mèrits, fora del tradicional concurs – oposició. Es va ampliar la llista de docents a metges destacats de l’altre gran hospital de Barcelona, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i també de l’Hospital del Sagrat Cor.

Així doncs, el Patronat de la Universitat Autònoma resol d’una manera magistral les categories dels professors per tal d’evitar els conflictes. Es va crear una nomenclatura diferenciada d’acord amb el grau de vinculació acadèmica. Es mantenen els catedràtics, que eren els antics professors numeraris universitaris. Els professors nomenats directament per la facultat s’anomenaren “professor agregat”. Els caps de servei dels altres hospitals que no eren el Clínic reberen el nom de “professor lliure”. Es mantenien els “professors auxiliars”, que ja existien al Clínic, i en els altres hospitals es digueren “professor ajudant lliure”.

L’ensenyament era eminentment pràctic, a la capçalera del malalt. Els estudiants passaven moltes més hores a l’hospital que a les aules, i el nombre total d’exàmens es va reduir.

El Pla d’Estudis inclou matèries noves, que permeten que els nous professors, escollits per posseir una habilitat clínica concreta que no formava part del Pla d’estudis, puguin transmetre els seus coneixements als estudiants.

Per la cirurgia, a més dels tres catedràtics ja existents, Antoni Trias incorporà com a professors lliures els Drs. Manuel Corachan i Garcia (veure aquesta entrada del blog de 15/06/22) i Enric Ribas i Ribas (veure aquesta entrada del blog de 12/05/22). Tots dos, grans figures de la cirurgia catalana.

Els professors ajudants lliures quirúrgics provenien de l’Hospital Clínic eren: Ferràndiz i Senante, Fontanet i Petit, Gubern i Salisachs, Jimeno i Vidal, Salamero Castillón i Usúa Mariné, de l’Hospital de La Santa Creu i Sant Pau, Pi i Figueras, Joan Prim, Ribas i Isern, Joan Rabassa i Trueta i Raspall. També ho foren els Drs. Antoni Morales i Llorens i Francesc Domènech i Alsina.

Com assignatures optatives s’escolliren la Urologia, amb el Dr. Gil Vernet; la Tisiologia, amb els Drs. Lluís Sayé i Jacint Reventós, la Terapèutica física, amb el Dr. Vicenç Carulla i Riera; la Neurologia, amb el Dr. Bel·larmí Rodríguez i Arias; les Malalties de la nutrició, amb el Dr. Rossend Carrasco i Formiguera; i la Terapèutica i Tècnica quirúrgiques, amb el Dr. Joan Puig-Sureda. El final de la guerra civil, amb la derrota republicana i la instauració del nou règim franquista, va determinar el final de la Universitat Autònoma, i l’exili i la presó de gran part del professorat. Antoni Trias s’exilià a Bogotà (Colòmbia) (Fig.3).

Referències

JM Vilaseca Llobet. Antoni Trias Pujol. L’aspecte docent. Gimbernat, 2021; 75: 161-16