Magill va ser un home que va tenir una influència considerable en el desenvolupament de l’anestèsia moderna. Va dissenyar el primer aparell portàtil d’anestèsia i també un laringoscopi que permet intubar sota visió directa. Va contribuir a fundar l’associació d’anestesistes de la Gran Bretanya i va inventar instruments que faciliten la pràctica de l’anestèsia, com el tub endotraqueal i les pinces o fòrceps de Magill (Fig.1).

Ivan Magill neix el 1888 a Irlanda del Nord i es gradua com a metge el 1913 a la Queen’s University de Belfast. Comença a treballar com a metge de medicina general a Leicester i després es forma com a cirurgià en hospitals de Liverpool.

Quan comença la 1ª Guerra Mundial, s’allista com oficial metge de l’exèrcit irlandès i atén ferits en un hospital de campanya pròxim a Rouen (Fig.2). En acabar la guerra, és destinat a l’Hospital Militar de Barnes, on ha d’administrar anestèsics, procediment que l’inspira molt respecte.

El 1919, va treballar amb Harold Gillies (veure aquesta entrada del blog de 24/6/21) al Queen’s Hospital de Kent (Fig.3), que era un hospital especialitzat en reparar lesions facials produïdes durant la guerra. Magill hi va a administrar les anestèsies.

L’anestèsia ha deixat de fer-li por i tracta de millorar la metodologia que es fa servir. El primer que fa és millorar la insuflació faríngia de l’èter barrejat amb l’aire calent, ja que s’escapa part de l’aire que s’insufla i, quan el malalt anestesiat espira, part de l’èter que s’exhala és respirat pel cirurgià.

Estudia com intubar millor, per això inventa un laringoscopi amb llum que facilita la intubació i obté tubs per intubar del calibre apropiat. Inventa la pinça que duu el seu nom (Fig.4) i que facilita la intubació, evitant lesions de la faringe.

Magill volia presentar el seu treball per facilitar la intubació traqueal com motiu de la seva tesi, però el tribunal, on no hi havia cap anestesista, va considerar que aquest tema no tenia interès, demostrant un cop més que els tribunals no sempre tenen raó.

Quan la feina al Queen’s hospital s’havia reduït molt, es trasllada a Londres i s’especialitza en anestesiar malalts per cirurgia toràcica al Westminster Hospital, on hi romandrà fins que acaba la 2ª Guerra Mundial.

Mentre està al Westminster Hospital, és responsable del progrés de l’anestèsia, com la introducció de nous fàrmacs i el reconeixement de l’anestesiologia com especialitat. El 1960, la reina li dona el títol de cavaller (sir).

Magill és un treballador infatigable. Va fer anestèsies fins els 84 anys. Va tenir una pràctica privada molt lucrativa a la London Clinic. També va treballar com a consultor al Brompton Hospital des de 1923, i al Westminster Hospital des de 1924. Va ser el primer anestesiòleg anglès que va treballar full time en un hospital.

Un factor que va estimular Magill a millorar el procediment per anestesiar, va ser el tipus de malalts que havia d’anestesiar, soldats amb la cara desfigurada, fet que impedia l’anestèsia amb mascareta i havia d’evitar interferències amb els moviments del cirurgià.

Referències

Gail McLachlan. Sir Ivan Magill KCVO, DSc, MB, BCh, BAO, FRCS, FFARCS (Hon), FFARCSI (Hon), DA, (1888-1986). Ulster Med J 2008; 77 (3) 146-152.

Peter Basket. Sir Ivan Whiteside Magill KCVO DSc. The Ressucitation Greats, 2003; 59 2): 159-162.(

J. B. Bowes & J. S. M. Zorab. Sir Ivan Magill’s Contribution to Anaesthesia. En: Rupreht, J., van Lieburg, M.J., Lee, J.A., Erdmann, W. (eds) Anaesthesia. Springer, Berlin, Heidelberg. https://doi.org/10.1007/978-3-642-69636-7_3