El nom de suor anglesa s’aplica a una malaltia que es va presentar en forma de brots epidèmics a Anglaterra durant els segles XV i XVI, i després va desaparèixer. El primer episodi va ocórrer el 1485 i l’últim el 1552.

En el primer brot va morir gent de l’aristocràcia, com li va succeir a Artur Tudor, fill gran del rei anglès Enric VII, que havia de ser rei i casar-se amb Catalina d’Aragó, filla dels Reis Catòlics (Fig.1). En morir Artur, el seu germà heretà la corona, sota el nom d’Enric VIII.

La malaltia va ser documentada per un metge anglès, John Caius (Fig.2), que havia estudiat els casos que van ocórrer en l’últim brot, el de 1551, i publicat el llibre “A boke or counseill against the disease commonly called the sweate or sweatyng sickness” (Fig.3).

La malaltia es presentava sobtadament en adults joves, majoritàriament barons, però no afectava els nens. Això suggeriria que el mecanisme lesional fos una resposta hiper-immune a un agent infecciós no identificat, que provocaria un dany pulmonar, mecanisme similar al que causa la lesió pulmonar per coronavirus. Cursava amb febre, esgarrifances, sudoració intensa, hemorràgies nasals i estat de prostració. El curs era molt breu, d’un o dos dies, finalitzant amb la mort o la curació, sense deixar seqüeles. No hi ha dades de la mortalitat, però sembla que era molt elevada.

S’ha especulat si l’agent causal podria ser un hantavirus transmès per rosegadors o una variant del virus de la grip espanyola.

La malaltia té molts punts foscos. Per què va trigar tant temps en aparèixer? Per què va afectar Europa del nord? Per què mai va afectar Irlanda o Escòcia?

L’epidèmia de 1528 va passar a Hamburg i va fer més de mil morts. Després es va estendre per Dinamarca, Suècia, Noruega, Polònia i Rússia. En cada lloc, la infecció dura un parell de setmanes, després desapareix definitivament. En aquests països, la malaltia es va conèixer com “pesta anglesa”.

John Caius, qui va descriure la malaltia, va graduar-se com a metge a Pàdua l’any 1541, on va estudiar amb Vesalius. Abans havia estudiat humanitats a Gonville Hall, centre fundat a Cambridge per Edmund Gonville, que ara es diu Gonville and Caius College, per honorar el seu fundador i un dels seus alumnes més il·lustres (Fig.4). El 1543, fa un viatge per Itàlia, França i Alemanya, per retornar finalment a Anglaterra. A Itàlia havia llatinitzat el seu nom, de Kays a Caius, perquè li semblava més distingit.

A Londres es converteix en metge de la casa reial. És metge de la reina Maria I, de la reina Elisabet I i del rei Eduard VI. Va ser elegit nou vegades president del Col·legi de Metges. Mor el 1573, a l’edat de 62 anys. Va escriure un llibre sobre els gossos britànics.

Referències

Cooke, A M. “Dr John Caius, 1510-1573“. Journal of the Royal College of Physicians of London. 1973; 7 (4): 365–371.

Charles Volcy, A propósito del enigmático sudor inglés. IATREIA , 2010; 23(4); 422-431.

Carlson JR, Hammond PW. The English sweating sickness (1485-c.1551): a new perspective on disease etiology. J Hist Med, 1999; 23: 23-54.

Thwaites G, Taviner M, Gant V. The English sweating sickness, 1485 to 1551. N Engl J Med, 1997; 336 (8): 580-582.