Lazzaro Spallanzani ha estat un científic italià del segle XVIII de molta envergadura, que va fer nombroses contribucions científiques basades en experiments (Fig.1). Mentre va viure, fou considerat el príncep dels biòlegs, però amb la mort va passar a l’oblit.

Spallanzani va ser el precursor de les idees de Pasteur, que desacreditaven la teoria de la generació espontània. Spallanzani confirma i amplia les troballes d’un altre biòleg italià, Francesco Redi (veure aquesta entrada del blog de 19/5/21), que va ser el primer en oposar-se a aquesta teoria, però fou Pasteur qui va desacreditar definitivament la teoria de la generació espontània, que considerava que els miasmes apareixien a conseqüència de la putrefacció. Pasteur admirava profundament Spallanzani, i tenia un retrat d’ell al seu despatx.

Spallanzani era fill d’un advocat que estava il·lusionat amb que el seu fill estudiés la carrera de dret, però a Lazzaro li agradaven les ciències naturals, per això va decidir estudiar biologia i va rebre les ordres sagrades en acabar els estudis universitaris.

Abans dels 30 anys, ja era professor de lògica, metafísica i grec a Reggio, de física a la universitat de Mòdena i més tard d’història natural a Pavia, que va exercir fins que va morir.

Els jesuïtes, amb qui havia estudiat retòrica i filosofia a Reggio, el volien convèncer perquè entrés a la Companyia de Jesús, però ell va preferir seguir com a clergue secular. També va negar-se a ingressar a l’ordre dels dominics.

 A Reggio hi ha una estàtua que honora el savi (Fig.2).

Durant la seva vida va dedicar-se intensament a investigar, i va fer aportacions importants. Fou qui va realitzar, el 1777, la primera fecundació in vitro de la història. Ho feu en granotes, però si bé va considerar correctament que el líquid seminal del mascle era indispensable perquè es produís la fecundació, no va saber interpretar el paper dels espermatozoides. També va ser el primer en fer, l’any 1789, una inseminació artificial en la femella d’un gos caniche, a qui va introduir semen a la cavitat uterina.

Va descobrir la respiració tissular i el paper dels pulmons en absorbir l’oxigen i eliminar CO2. També va descobrir que la digestió és un procés químic on el suc gàstric juga un paper important, i va fer experiments per estudiar la regeneració de les diferents parts del cos d’amfibis i rèptils. El seu prestigi com a científic era considerable, però no va acceptar cap de les propostes d’anar a ensenyar a una universitat estrangera.

Va fundar el Museu d’Història Natural de Pavia, al que va dedicar tres anys per a condicionar-lo, amb l’ajut de la seva cosina Laura Bassi, la primera dona al món en guanyar una càtedra de Física. El museu disposa d’una de les col·leccions més riques en objectes. Era un viatger molt atrevit, i va fer visites als volcans italians, com el Vesuvi, l’Etna i el Stròmboli, en una de les quals una flamarada li va cremar els cabells (Fig.3).

Spallanzani va ser un mestre excel·lent i les seves classes estaven sempre plenes d’alumnes. A principis de 1780 tenia uns cent alumnes, i en els darrers anys de vida en tenia més de mil. El seu èxit docent és el que va justificar que el nomenessin Rector de la Universitat, oferiment que va renunciar perquè li ocupava massa temps.

A principis de 1799 va tenir, estant a Pavia, un ictus, que va repetir a les poques setmanes amb un desenllaç fatal.

El servei postal italià va emetre, el 1979, un segell commemoratiu dels 250 anys del seu naixement (Fig.4).

L’Institut nacional de malalties infeccioses d’Itàlia duu el nom de Lazzaro Spallanzani (Fig.5).

Referències

Juan Antonio Barcat. Lazzaro Spallanzani y la inseminación artificial. Medicina (Buenos Aires) 2009; 69: 483-486

Tullia Penna. Lazzaro Spallanzani: pioneer of artificial insemination, multidisciplinary research,and scientific dissemination. History and Philosophy of Medicine 2022;4(4):27 -34.

Paul de Kruif. Lazzaro Spallanzani, en Cazadores de microbios, cap.2.