La concessió del Premi Nobel de medicina l’any 1923 pel descobriment de la insulina va fer enfadar un dels dos premiats, Frederick Banting, i tres investigadors que no van ser premiats, Charles Best, col·laborador de Banting, l’alemany George Zuelzer i el romanès Nicolae Paulescu, que havien investigat sobre la insulina, però mai van administrar-la a diabètics.

El premi Nobel l’any 1923 va ser concedit a Frederick Banting (Fig,1) i John Macleod (Fig.2) pel seu descobriment de la insulina, producte que ha permès sobreviure els malalts amb diabetis tipus 1, malaltia que causava la mort en edat infantil o juvenil (veure aquesta entrada del blog de 20/7/21).

Banting (1891 – 1941) era un metge de 30 anys, canadenc, que havia tornat a casa acabada la Primera Guerra Mundial amb l’esperança d’obrir una consulta privada de medicina general. Banting no tenia cap experiència ni en recerca ni en treball de laboratori, però havia llegit en una revista mèdica que la lligadura del conducte pancreàtic provocava una atròfia de la glàndula pancreàtica, amb conservació dels illots de Langerhans. Va pensar que aquest procediment li permetria aïllar la insulina i administrar-la als pacients.

Algun company havia suggerit a Banting que anés a veure John Macleod, un escocès que era catedràtic de fisiologia de Toronto (Fig.2). Macleod no demostrà massa entusiasme davant la proposta de Banting, perquè dubtava de la capacitat de Banting per dur a terme el treball per la manca d’habilitat quirúrgica. No obstant, li deixà un laboratori, deu gossos i un estudiant de medicina, Charles Best, perquè l’ajudés, mentre ell marxava de vacances a Escòcia l’estiu de 1921.

Banting, entusiasmat, l’escriu explicant-li els primers resultats, però Macleod li indica que alguns dels seus resultats eren inconsistents, li faltaven controls apropiats. La resposta decep Banting, i la decepció augmenta quan Macleod li nega la petició d’ampliació del laboratori i més gossos.

Macleod, que considera que Banting i Best haurien de presentar els seus resultats, li organitza una presentació davant els membres de la Societat Americana de Fisiologia, però Banting no se’n va sortir parlant davant d’un públic expert. Per evitar-li el ridícul, Macleod va acabar la presentació. Aquesta situació de fracàs incrementa l’hostilitat de Banting cap a Macleod malgrat l’ajuda que li prestava, i parla d’ell d’una manera ofensiva.

El gener de 1922, Banting injecta la primera insulina que ha purificat Best a un nen de 14 anys, que està en una situació crítica per la seva diabetis, L’eficàcia de la insulina injectada és només modesta i ha desencadenat una reacció tòxica. Macleod els hi deixa un bioquímic expert, James Collip (Fig.3), per purificar la insulina que han d’administrar al jove diabètic. Aquest cop sí tenen èxit, Banting, que era un home irascible amenaça Collip perquè no vol explicar-li com ho ha fet.

Dos mesos després d’aquesta experiència, Macleod presenta els resultats per primera vegada a la reunió de l’Associació Americana de Fisiologia a Washington. Banting no vol anar-hi, amb l’excusa que no pot pagar-se el bitllet de tren. La conferència de Macleod va ser un èxit, però per Banting és una humiliació per no haver-la presentada ell.

Quan l’any 1923 es comunica a Banting i a Macleod que els hi han concedit el premi Nobel de medicina, Macleod té una alegria però Banting i Best tenen un disgust. Best perquè es creia mereixedor del premi, i Banting perquè creia que Macleod no se’l mereixia, ja que era un home que s’apropiava dels mèrits dels altres.

Banting era injust amb aquesta opinió, i sobre tot injust fent una campanya de descrèdit contra Macleod. Banting va tenir només bona la primera idea, la d’aconseguir insulina a partir dels illots de Langerhans dels pàncrees de gossos. Tota la resta és mèrit de Macleod, que hi posa el laboratori, els gossos per fer experiències, el bioquímic que purifica la insulina, la presentació en públic, i la redacció de l’article que es publica.

Els altres dos enfadats amb la concessió del premi Nobel, Zuelzer i Paulescu, ho son perquè van treballar amb la insulina abans que Banting, però mai van arribar a injectar insulina a cap malalt.

Banting va acabar de professor, i va morir als 50 anys en un accident d’aviació l’any 1941. Best va acabar sent professor de Fisiologia a Toronto i Macleod va ser rehabilitat en quan va ser mereixedor del Premi Nobel, gràcies al llibre escrit per M. Bliss, un investigador del descobriment de la insulina, publicat el 1982 (Fig.4).

Referències

Jacome A., El descubrimiento de la insulina. Endocrinología, Diabetes y Metabolismo, 2020; 7 (2): 133-138.

Bliss M. The eclipse and rehabilitation of JJR Macleod, Scotland’s insulin laureate– J R Coll. Pysician Edimb., 2013; 43: 366 – 373.