Aquesta lliçó clínica va ser sobre la histèria (Fig.1) i la va donar Charcot.

Charcot s’interessava sobre aquest tema arran de llegir el treball de Pierre Briquet (1776 – 1881) “Traité clinique et thérapeutique de l’hystérie” (1859) (Fig.2), que recull una sèrie de 430 pacients vistos en 10 anys. També el va impactar una conferència de sir John Russell Reynolds (1828 – 1896), neuròleg anglès, a la reunió de la British Medical Society a Leeds, titulada “Paràlisi i altres trastorns del moviment i les sensacions a partir d’una idea”.

Els estudis sobre aquest tema que fa Charcot li permeten comprovar aquests fets: 1) la histèria també pot afectar els homes, no únicament a les dones, 2) es desencadena per experiències traumàtiques i 3) és un trastorn dinàmic sense lesions anatòmiques del sistema nerviós. Charcot introdueix la fotografia com a mètode per il·lustrar la síndrome, que pot dividir en quatre fases segons la intensitat dels espasmes histèrics.

Exposa les seves observacions en públic des de 1878, davant dels seus alumnes i col·laboradors, als que sovint s’hi afegeixen periodistes o gent del món de la cultura ansiosos per veure un espectacle de Charcot.

El fet que va desencadenar l’interès de Charcot per la histèria, fou que li van transferir al seu servei, per una decisió administrativa, els malalts epilèptics i histèrics allotjats al pavelló de Sainte-Laure que anaven a clausurar.

Ajuda a Charcot en la seva recerca sobre la histèria el seu cap clínic, Joseph Babinski (1857 – 1933), que curiosament a la mort de Charcot opinà diferent que el seu antic cap sobre la histèria.

Charcot presenta els malalts a la sessió del divendres, i els selecciona el dimarts anterior quan passa visita a la sala. Les classes tenen cada cop més èxit i finalment s’han de fer en un auditori on hi caben 400 persones.

La lliçó clínica a la Salpêtrière és un els quadres de tema mèdic més coneguts. Representa a Charcot en una actitud didàctica, dret en un extrem de la sala mostrant una malalta, Mme Blanche Wittman, en plena crisi histèrica sostinguda per Joseph Babinski. Una mica darrere ell, la infermera en cap (supervisora), Mlle. Marguerite Bottard, i encara més endarrere la infermera Mlle. Ecary.

Els assistents estan asseguts en dues files, una davant les finestres i l’altra en primer terme. S’han identificat tots els assistents: De dreta a esquerra a la fila posterior: Paul Richer, metge i artista mèdic, Charles Féré, psiquiatre, secretari i assistent de Charcot, Pierre Marie, successor de Charcot a la càtedra de neurologia, Alix Joffroy, patòleg, Edouard Brissaud, neuròleg i professor interí durant un any a la mort de Charcot, Paul Berbez, estudiant, JB Charcot, fill del mestre i estudiant, Gilbert Ballet, últim resident de Charcot, Mathias Duval, professor d’anatomia, Maurice Debove, degà de la Facultat de Medicina, Philippe Burty, escriptor, Victor Cornil, polític.

A la fila del davant, de dreta a esquerra es veu: Gilles de la Tourette, neuròleg del servei de Charcot, Romain Vigouroux, cap d’electrodiagnòstic, Henri Parinaud, oftalmòleg, Henry Berbez, metge extern, Désiré Bourneville, neuròleg, Alfred Naquet, metge i polític, Jules Clarétie, periodista i escriptor, Paul Arène, periodista, Albert Gombault, anatomista, Léon Le Bas, cap administratiu de l’hospital, Georges Guinon, últim resident de Charcot, Théodule Ribot, psicòleg, Albert Londe, cap de fotografia.

A la tauleta, al costat dret de Charcot, hi ha un martell de reflexes, i un aparell d’electroteràpia de Duchenne.

El pintor és Pierre Aristide André Brouillet (1857 – 1914), i tenia 30 anys quan el va pintar (Fig.3). Era alumne del pintor academicista Jean-Léon Gérôme. Brouillet fa estudis de molts personatges individuals i en els altres utilitza fotografies. El quadre està en un passadís de la Universitat Descartes de Paris. Ha pintat altres quadres d’escenes mèdiques, com “Le vaccin du croup à l’Hôpital Trousseau” i “L’ambulance de la Comédie Française en 1870”.

El quadre va ser encarregat pel propi Charcot, que també va escollir els personatges. Encara que el quadre sigui datat de març del 1887, Brouillet el va començar a pintar tres anys abans. Per pintar a Charcot, utilitzà una foto feta per Albert Londe, director del servei fotogràfic de l’Hospital.

El quadre ha fet famoses a persones que no ho haurien sigut mai, com Marie “Blanche” Wittman (1859 – 1913), la malalta histèrica, i Marguerite Bottard, la infermera. Blanche ja portava ingressada deu anys quan entra al servei de Charcot. Tenia convulsions de petita. A la convalescència reapareixen, especialment després de ser violada pel seu patró. Bourneville i Gilles de la Tourette publiquen el seu cas i descriuen les convulsions. Les crisis de Blanche desapareixen quan la histèria passa de moda. Es queda a la Salpêtrière com empleada, primer al laboratori de fotografia i després a radiologia, on va ser víctima de les radiacions i li van haver d’amputar els dits i les mans (Fig.4).

Marguerite Bottard, la infermera en cap, o supervisora, havia nascut el 1822 i va ingressar a La Salpêtrière als 18 anys quan era un asil i no un hospital. Es va retirar l’any 1901 als 79 anys, després de 60 anys de servei. (Fig.5). Mor als 84 amb pèrdua cognitiva. Tenia una devoció absoluta cap a Charcot i li va organitzar la vida. Va tenir una gran influència en la secularització de la infermeria.

L’altra infermera, Marie-Félicie Écary (1867-?) va ser la supervisora general quan la Clínica de malalties del sistema nerviós estava dirigida per Fulgence Raymond (1852 – 1910).

Referències

Alfredo E Buzzi. La lección clínica de Charcot en la Salpêtrière. Alma, cultura y Medicina. 2017; 2 (3).

JC Harris. A clinical lesson at the Salpêtrière. Arch Gen Psychiatry, 2003; 60: 522.

JL Signoret. A clinical lesson at the Salpêtrière. Rev Neurol., 19983; 139: 687-701.