Pablo Neruda és considerat com un dels poetes més importants en llengua castellana del segle XX (Fig.1). Nascut el 1904 a una ciutat del sud de Xile, es deia Ricardo Eliécer Neftalí Reyes, però va decidir canviar-se el cognom pel del poeta txec, Jan Neruda (1834 – 1891), perquè al seu pare no li agradava que es dediqués a la poesia.

A més de poeta, Neruda va ser un diplomàtic xilè, que va viure en diverses ciutats d’Europa, entre elles Barcelona i Madrid, on feia de cònsol del seu país. Fou elegit senador i va ser candidat a la presidència com a representant del partit comunista.

Premi Nobel de literatura l’any 1971, mor el 1973 degut a una malaltia neoplàsica. En aquestes darreres setmanes, la premsa ha insinuat que potser va ser assassinat, a través de la inoculació d’un bacteri que s’ha trobat en reexaminar el cadàver.

Molts hepatòlegs coneixen que Neruda va escriure una oda al fetge, però segurament pocs saben perquè va escollir aquest òrgan per inspirar-se poèticament. El que li va suggerir la idea va ser un hepatòleg xilè, Héctor Orrego (Fig.2), que passava un dies a Isla Negra, la platja de la costa central xilena, on hi tenia una casa Pablo Neruda, abans que hagués de marxar a l’exili quan el general Pinochet va assolir el poder.

Héctor Orrego (veure aquesta entrada del blog de 29/11/22) era el fill d’un catedràtic famós de Medicina Interna i d’una dona de família aristocràtica. Va trobar feina a la Universitat de Toronto on va arribar a ser professor de Farmacologia i un investigador molt reconegut sobre Patologia hepàtica alcohòlica. Orrego va visitar la Unitat d’Hepatologia de l’Hospital Clínic en un dels cursos que organitzava periòdicament en Joan Rodés. Héctor Orrego va ser qui va suggerir a Neruda que escrigués una oda al fetge. I li va donar les raons per fer-ho, convencent-lo que el fetge podria tenir una càrrega poètica major que no pas el cervell, que era l’òrgan al qual Neruda volia dedicar el poema.

Mentre Orrego i la seva dona estaven contemplant la posta de sol asseguts en una roca, a la platja, vora la casa de Neruda (Fig.3). El poeta se’ls hi acosta i explica a Orrego que pensa escriure odes sobre temes bàsics, com el pa, les patates o les “empanadillas”. Un neurocirurgià xilè de prestigi, Alfonso Asenjo, li havia suggerit escriure una oda al cervell. “Què en pensa vostè?”, li diu Neruda. Orrego li contesta automàticament; “Millor seria al fetge”. El poeta li pregunta el motiu de la seva resposta, i Orrego li respon que el fetge té moltíssimes funcions. Fa de laboratori del cos, regula el metabolisme de moltes substàncies, desintoxica l’organisme de substàncies estranyes, com els medicaments. En resum, és un òrgan indispensable que fabrica proteïnes i enzims, i en regula d’altres, com el sucre i les hormones. El fetge és un òrgan indispensable, li diu Orrego, i si adquirís la categoria de poesia, atenent a la seva importància en la vida de les persones, es corregiria la injustícia comesa amb un òrgan que no té el glamour que li correspon per la seva importància.

A Neruda li feu gràcia l’entusiasme amb que Orrego argumenta la superioritat del fetge sobre el cervell i li demana que li faci una mica de classe sobre el fetge per ajudar-lo a dotar de contingut la seva oda.

El 1952, Neruda públic el llibre “Nuevas odas elementales” on inclou l’oda al fetge (Taula 1).

L’oda va ser traduïda a l’anglès per incloure-la en la documentació als participants del simposi internacional sobre alcohol i drogues que es celebrava a Toronto el 1973. La traducció a l’anglès la va fer l’esposa del farmacòleg canadenc Harold Kalant, que era xilena, i el jove Yedy Israel, exiliat xilè de Pinochet i col·laborador d’Héctor Orrego.

Referències

M. Arrese. The liver in poetry; Neruda’s “Ode to the liver”. Liver Int., 2008; 28: 901-905.