Joaquim Trias fou la màxima figura de la cirurgia catalana en els anys de la República. Era un cirurgià ben preparat, meticulós en evitar les hemorràgies i els estiraments, amb capacitat organitzativa, i amb un sentit ètic màxim (Fig.1).

Nascut a Badalona, estudia medicina a la Universitat de Barcelona. Es llicencia el 1910 i es doctora el 1911. Es presenta a oposicions de metge militar i és destinat al Marroc com a capità metge, on adquireix experiència en cirurgia de guerra (1912-1916). Amplia estudis a Berna amb Kocher i a Viena amb Bohler (Fig.2).

De tornada d’aquests països, guanya per oposició, successivament, les càtedres d’anatomia topogràfica i operacions de Granada (1916), Saragossa (1918) i Barcelona (1920). A l’Hospital Clínic, converteix la seva càtedra de Tècnica Quirúrgica i Patologia Quirúrgica en un departament més orientat cap a la traumatologia i l’ortopèdia. També crea el servei d’urgències que, aviat, es guanya un gran prestigi assistencial però, també, com a centre formador de cirurgians.

En tant que degà de la Facultat de Medicina de Barcelona de 1931 a 1939, participa en la creació de la Universitat Autònoma de Barcelona (Fig.3). Durant els anys de la Guerra Civil, és membre de la comissió executiva de la facultat de medicina.

Funda i dirigeix, amb altres col·legues, la Societat Catalana de Cirurgia i la Revista de Cirurgia de Barcelona, el Boletín de la Sociedad de Cirugía i l’Asociación Española de Cirujanos el 1935. Entre altres càrrecs, és president de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears (1928-1930). President del VII congrés de Metges i Biòlegs de llengua catalana (1932) i fundador de la Sociedad Española de Ortopedia y Traumatología.

Quan esclata la Guerra Civil, és nomenat membre del Consell de Sanitat de Guerra per la Generalitat de Catalunya. Durant els enfrontaments, treballa com a cap de l’Hospital Militar de Vallcarca i de l’Hospital Clínic. A més, té el grau de coronel i és cap de Sanitat de l’Exèrcit de l’Est.

El 1939, s’exilia a França. Resideix a Carcassona, on treballa en clíniques quirúrgiques, com la del Dr. Émile Delteil, on atén maquis. Des d’Espanya li han obert diversos expedients acusat de roig separatista, entre altres càrrecs, i com a resultat, el 1941, és inhabilitat a perpetuïtat. Torna a Catalunya el 1947, però se’l manté allunyat de l’ensenyament, i a més és empresonat amb l’acusació d’atendre guerrillers anarquistes. Malgrat tot, el 1953 el Ministerio de Educación Nacional el declara “depurat” amb la sanció d’inhabilitació per l’exercici de càrrecs directius i de confiança. El 1954, és readmès sense sancions com a catedràtic, i adscrit a la Facultat de Medicina de Barcelona, a disposició del claustre.

En aquest moment, es produeix una situació patètica, i és que van ser més cruels amb Trias els catedràtics de Barcelona que el ministeri franquista, ja que no li va encomanar cap tasca, considerant que els seus serveis ja no eren necessaris. Una situació molt humiliant. Ell mateix decideix marxar a l’Argentina on li han ofert ser catedràtic de cirurgia a la Universitat de Mendoza.

Finalment torna a Europa i s’instal·la a Andorra, on obre una clínica, exerceix la pràctica quirúrgica i també publica treballs sobre tumors cerebrals, mal de Pott, fractures, quists hidatídics i altres temes quirúrgics.

Ja jubilat, novament torna a Barcelona, on acaba els seus dies. Actualment l’Hospital de Badalona rep el nom d’Hospital Germans Trias i Pujol.

És l’iniciador d’una saga de cirurgians molt destacats per la seva competència tècnica i per la seva voluntat de servei al país i a la universitat, que inclou el seu germà, Antoni, els seus fills, Ramon Trias Rubiés i Antoni Trias Rubiés, el seu gendre Moisès Broggi i el seu nét, Marc Antoni Broggi.

Referències

Alsina i Bofill, J. Record dels germans Joaquim i Antoni Trias i Pujol. Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, 1989;4(1):25 – 27.