Diego Rivera va ser, juntament amb Orozco i Siqueiro, un dels grans muralistes mexicans del segle XX. Rivera va pintar, per encàrrec del Dr. Ignacio Chávez, dos grans murals en el vestíbul de l’auditori del recentment creat Instituto Nacional de Cardiología de la ciutat de Mèxic.

En aquests murals es resumeix la història de la cardiologia, d’acord a les notes que va facilitar Chávez a Rivera, centrada en els personatges que més aportacions van fer en quant al descobriment de manifestacions clíniques, examens físics o instruments per explorar el cor dels malalts. En aquesta entrada i en la de demà, descrivim els personatges que surten pintats en els murals i fem un breu comentari de la raó, que intuïm va motivar al Dr. Chávez posar-los a llista dels metges que volia que sortissin en els murals.

El primer mural està dedicat als anatomistes, fisiòlegs, patòlegs i clínics que van definir l’estructura del cor i del sistema circulatori.

A la banda esquerra del mural es veu Miquel Servet (1509 – 1553) (veure aquesta entrada del blog de 13/4/22), cremant-se a la foguera per herètic, i no pel seu descobriment de la circulació pulmonar, ja que va gosar posar en qüestió el misteri de la Santíssima Trinitat. A la part de baix, Calví, que va donar l’ordre de cremar Servet, surt portant una torxa en una mà i el text herètic de Servet en l’altra.

En la part inferior del primer mural, d’esquerra a dreta, s’identifica, després de Calví, a William Harvey (1578 – 1657), el descobridor de la circulació de la sang, que està palpant l’artèria radial. Al seu costat es veu Giovanni Battista Morgagni (1682 – 1771), amb perruca blanca, que està ensenyant un cadàver a tres alumnes, gairebé amagats, situats entre ell i el cos del cadàver. Es considera a Morgagni el pare de l’anatomia patològica per ser el primer que fa correlacions clínico-morfològiques.

Sota Morgagni hi ha un bust amb la imatge de Galè, i al costat del bust està pintat Andrea Cesalpino (1519 – 1603), que va ser professor de medicina a les Universitats de Pisa i de Roma i també el metge personal del Papa Climent VIII. S’interpreta que Galè és l’únic personatge que no està representat en carn i ossos, sinó en forma d’una escultura, perquè les seves troballes anatòmiques estan basades en disseccions d’animals, que foren extrapolades als sers humans.

A l’extrem inferior dret es veuen tres anatomistes: Andreas Vesalius (1514 – 1564) (veure aquesta entrada del blog de 29/09/21), autor del llibre “De humanis corporis fabrica” que està fent una dissecció. Marcello Malpighi (1628 – 1694), el pare de la histologia, situat sobre Vesalius, és el primer que observa la presència de capil·lars en els pulmons de les granotes i Raymond Vieussens (1635 – 1715), anatomista francès que descobrí la circulació coronària, és el que està sobre Malpighi.

En la part central d’aquest mural s’identifiquen grans metges clínics, com Laennec (1781 – 1826) (veure aquesta entrada del blog de 2/7/21), que està auscultant un malalt amb un estetoscopi de la seva invenció, Leopold Auenbrugger (1722 – 1809), que ensenyà a percutir el tòrax, palpant una malalta, observat per Jean-Nicolas Corvisart (1757 – 1821) (veure aquesta entrada del blog de 4/2/22), el gran clínic francès que va popularitzar el mètode de la percussió amb la seva traducció al francès del llibre d’Auenbrugger, i que establí la diferència entre hipertròfia i dilatació cardíaca. Per sobre d’aquests clínics es veu Joseph Skoda (1805 – 1881), catedràtic de medicina de la Universitat de Viena, un dels pioners en l’estudi de les endocarditis, donant una classe a un conjunt de metges. Una mica per sota Skoda es veu Jean-Baptiste Bouillaud (1796 – 1881) que està auscultant el cor d’un malalt i ho explica a un parell de col·legues. És qui va reconèixer per primer cop l’endocarditis reumàtica i va ser metge de Napoleó III. Professor de Medicina Clínica, Bouillaud fou un dels internistes més destacats de la seva època.

Al mig de la part superior es veu al patòleg Ludwig Aschoff (1866 – 1942), descobridor del nòdul sinusal, on s’inicia l’impuls nerviós que fa contraure el miocardi, que està parlant amb el patòleg japonès Sunao Tawara (1873 – 1952), amb qui treballà un temps a la Universitat de Marburg, i junts identificaren el nòdul auriculo-ventricular o nòdul d’Aschoff o de Tawara-Aschoff. Tawara està d’esquena a l’espectador.

A l’extrem superior dret es veu, mirant pel microscopi, a Arthur Keith (1866 – 1958), el descobridor del nòdul auriculo-ventricular el 1906. Sota, E. Purkinje (1787 – 1869), el primer en observar la xarxa conductora terminal del muscle ventricular. A la cantonada inferior dreta, el catedràtic suís d’Anatomia de Leipzig, Wilhelm His (1831 – 1904) ensenya a uns alumnes el feix de conducció elèctrica. His fou, fonamentalment, un embriòleg que va millorar el micròtom per poder fer seccions laminars ininterrompudes dels embrions.

Referències

David Lomas. Painting the history of cardiology. Br. Med. J., 2005; 331: 1533-1535.

Chávez I. Diego Rivera, sus frescos en el Instituto de Cardiología. Mexico City, 1946.