L’era victoriana correspon als anys en que el Regne Unit va estar governat per la reina Victòria (Fig.1), entre 1837 i 1901. Va ser un temps d’expansió de l’imperi colonial anglès i també el de la revolució industrial.

Ni el Regne Unit, ni els altres països europeus, eren bons llocs per viure-hi durant el segle XIX, ja que l’esperança de vida era de només 40 anys, degut a l’elevada taxa de mortalitat infantil causada pel xarampió, la verola i les diarrees. Els adults podien morir prematurament per tuberculosi.

La industrialització va portar riquesa, però també va tenir, al principi, conseqüències negatives per la salut, com accidents i malalties laborals, en part per la poca cultura de la seguretat i en part pel treball infantil, que tenia més riscos que en els adults.

Malgrat el puritanisme victorià, algunes pràctiques com la prostitució i el consum d’opi comportaven també conseqüències negatives per la salut.

Al mateix temps que la vida dels anglesos de classe baixa tenia molts inconvenients, la nació va iniciar un progrés notable gràcies a la industrialització, que va determinar la creació d’una xarxa ferroviària excel·lent i l’aparició d’un estol de científics que va permetre un avanç considerable en el coneixement i també en la pràctica mèdica, principalment per la introducció de l’antisèpsia i de l’anestèsia.

Durant l’època victoriana, Londres tenia quatre grans hospitals, el St. Bartholomew, el St. Thomas, el Guy’s (Fig.2) i el St. George, que tenien la major part dels llits ocupats per malalts pobres, amb fractures, amputacions i tuberculosos.

En aquests hospitals es feia l’ensenyament de la medicina, però molts aspirants a metge es formaven en escoles privades, on es feien disseccions anatòmiques i classes tutorials. La major part dels metges amb prestigi científic eren propietaris d’escoles privades. L’autorització per exercir era competència del Royal College of Physicians i del Royal College of Surgeons, i només es concedia als que havien superat un examen davant d’un tribunal ad hoc, tant si sortien d’una escola privada com de la facultat de Medicina..

En la primera època de l’era victoriana, l’ensenyament de la medicina al Regne Unit era clarament millorable, raó per la qual alguns estudiants amb recursos econòmics es desplaçaven a Paris o a Leiden, aquesta última considerada com la millor escola de medicina d’Europa en la primera meitat de segle XIX.

Destacaven els grans cirurgians, que fins que no van poder disposar de l’anestèsia en la segona meitat del segle no podien fer cirurgia interna, i es limitaven a actuar sobre les lesions a les que es tenia accés per l’exterior. L’exemple més paradigmàtic eren les amputacions, que es feien sempre que s’havia produït una fractura oberta d’una extremitat.

Cirurgians famosos eren Robert Liston, el cirurgià mes ràpid i amb menys mortalitat quirúrgica, James Syme i Joseph Lister, el pare de l’antisèpsia, que amb la polvorització d’àcid fènic en el camp operatori va reduir notablement la mortalitat dels malalts operats. La manca d’asèpsia i d’antibiòtics explica l’alta taxa de mortalitat operatòria.

Un problema sanitari greu era una pèssima sanitat pública. No hi havia clavegueram ni aigua potable a les cases. La població havia d’anar a buscar l’aigua a les fonts. La contaminació de la xarxa d’aigua era causa d’epidèmies. En una d’elles, John Snow (1813 – 1858) va poder demostrar, en un estudi epidemiològic impecable durant una epidèmia de còlera l’any 1854, que la malaltia es transmet a través de l’aigua (Fig.3).

A més de cirurgians excel·lents, també s’han de mencionar altres metges que han fet contribucions de gran transcendència, com James Young Simpson, catedràtic d’Obstetrícia d’Edimburg, que va introduir el cloroform en el part, i amb això va aconseguir el part sense dolor (Fig.4).

Altres metges importants d’aquest període són Down, Hodgkin, Parkinson, Addison, Graves, que van descriure malalties que encara no s’havien identificat com a tals, i ara porten el nom dels que la van caracteritzar. Allbutt va fabricar un termòmetre de butxaca i Bence Jones va introduir l’analítica en el procés diagnòstic.