L’Institut de Fisiologia de la Universitat de Barcelona (UB) va ser una veritable escola de fisiologia. Ubicada a la càtedra de Fisiologia dirigida pel professor August Pi Sunyer, va ser un centre acadèmic de formació en fisiologia bàsica pels estudiants i un centre de recerca de categoria equiparable a la que es feia en països avançats. Vaig dedicar aquesta entrada del blog (1/6/21) a l’Institut de Fisiologia de Barcelona, i ara repeteixo, per posar l’accent en les característiques d’escola post-universitària que va tenir.

Sense cap dubte va ser una veritable escola mèdica, la primera que hi ha hagut a Espanya. L’Institut comença quan August Pi i Sunyer guanya la càtedra de Fisiologia de la UB el 1920 (Fig.1) i malauradament acaba en crisi, és a dir sobtadament, pel fet que, acabada la Guerra Civil, la majoria dels seus membres han d’emprendre el camí de l’exili.

“Escola mèdica” és un terme que es pot aplicar al conjunt de persones, col·laboradors i deixebles, que s’organitza al voltant d’un líder professional per desenvolupar una feina clínica o de recerca en una especialitat concreta. L’existència de deixebles i col·laboradors permet ocupar un espai ampli en la matèria en que està especialitzat.

Els anys cinquanta del segle passat n’apareixen algunes de noves, com la del servei de Patologia i Clínica Mèdica del professor Agustí Pedro Pons i l’Escola de Cardiologia que funda el professor Gibert Queraltó, amb cardiòlegs del gruix de Miquel Torner, Ignasi Balaguer, Carles Gausí, Arnau Caselles i Antoni Bayés.

D’aquesta època podem esmentar la Clínica Barraquer i la Clínica Dexeus, models de centres privats, que fan recerca i una activitat en totes les àrees de l’especialitat, per això poden convertir-se en centres de formació d’especialistes.

En els anys setanta s’ha d’assenyalar el servei de Dermatologia del professor Piñol a l’Hospital Clínic, i en els vuitanta la Unitat d’Hepatologia dirigida pel Dr. Rodés i l’Escola d’Hematologia de Ciril Rozman, també al Clínic. També n’hi hagueren en altres hospitals. La més paradigmàtica fou l’Institut Puigvert a l’Hospital de Sant Pau, fundat l’any 1961.

Totes aquestes escoles es caracteritzen per tenir un líder carismàtic, que reuneix algunes característiques personals, com habilitat en les relacions humanes, generositat, una idea molt clara de l’objectiu, tant el seu personal com el del grup que lidera, i imaginació per trobar espais de recerca.

Una escola mèdica ha de tenir definit un cert ordre jeràrquic, que no ha de ser necessàriament un ordre cronològic d’incorporació a l’equip, ja sigui d’antiguitat o d’edat, ni tampoc de quantitat de producció acadèmica. En un grup de recerca, hi ha més necessitats que la de publicar o de fer estudis.

Les escoles que he mencionat són les que he conegut personalment, excepte la de Pi Sunyer, i per aquesta raó en voldria comentar alguns aspectes.

Pi Sunyer comença a formar el seu grup amb Jesús Bellido (Fig.2), amic des de la seva joventut i un any menor que Pi. Bellido és un home de laboratori, molt productiu i amb notable capacitat docent. Havia sigut catedràtic de Fisiologia abans de venir a Barcelona, com a catedràtic de Terapèutica.

La resta de col·laboradors eren més joves que Pi i Bellido. Els més antics son Manuel Dalmau, Rossend Carrasco (Fig.3), Leandre Cervera i José Puche. Dalmau era una gran promesa, que morí a la tornada d’una estada a Harvard, de la grip de 1918. Carrasco és el primer en utilitzar insulina a Europa, que havia après a utilitzar durant la seva estada als Estats Units.

Altres col·laboradors de l’Institut de Fisiologia foren Duran i Reynals, els germans Albert i Jordi Folch Pi, els dos fills d’August Pi i Sunyer, i un germà més jove, Santiago. També s’hi inclouen Jaume Raventós (Fig.4), que va descobrir l’halothane durant el seu exili a Anglaterra, o Francesc Domènech i Alsina, dedicat a la cirurgia experimental.

Tots els membres de l’Institut de Fisiologia van publicar en revistes d’impacte, i la majoria havien fet estades formatives als Estats Units. La seva dedicació a la ciència no els va lliurar de la persecució a que van estar sotmesos pels vencedors de la Guerra Civil. Cap havia comès cap delicte, però eren catalans que havien respectat la legalitat vigent. Tots van ocupar llocs de treball de responsabilitat i van seguir produint documents científics de gran qualitat, Duran i Reynals i Jordi Folch als Estats Units, Raventós a Anglaterra, i els altres a Mèxic.

En l’Institut de Fisiologia hi hagué algunes doctores, com la Pepita Barba (Fig.5), farmacèutica, que va fugir a França d’una manera una mica de pel·lícula, per exiliar-se als Estats Units un cop casada a la frontera amb un company nord-americà, Louis Flexner, que havia conegut quan ella feu una estada a Amèrica (veure aquesta entrada del blog de 10/6/21).

Referències

Jacint Corbella, Joan Ros i Pujol, Manuel M. Escudé. Història gràfica de la sanitat catalana. 2. L’Institut de Fisiologia de Barcelona. Memòria gràfica. Gimbernat. Serie gràfica 2.

Josep Carreras Barnés. August Pi Sunyer i el primer laboratori de Fisiologia. L’obra d’August Pi Sunyer. Gimbernat, 2011, 56: 75-80.