L’especialització en medicina a Espanya és un fenomen propi de la primera meitat del segle XX, mentre que a Europa ja hi ha metges especialistes i centres hospitalaris dedicats a l’atenció d’un tipus determinat de malalts, com ara l’Hôpital Saint-Louis a Paris, bàsicament dedicat a la dermatologia o l’Hospital de Neurologia i Neurocirurgia de Queen square dedicat a les malalties neurològiques a Londres, que es converteixen en centres de formació de metges de països en els que l’especialització arriba més lentament.

En la pràctica, els criteris per determinar quan una especialitat ha quedat constituïda com una disciplina independent són la creació de serveis hospitalaris propis i, encara més definitivament, quan la universitat assumeix que una determinada matèria ha de ser ensenyada en una càtedra universitària independent.

Això és el que succeí amb l’otorinolaringologia a Catalunya. Ja a finals del segle XIX, alguns metges es van dedicar a limitar la seva pràctica mèdica, que es feia exclusivament en el sector privat, a una part del cos, com oïda o laringe, sistema nerviós o pell. Més tard es convoquen càtedres d’aquestes matèries i així queden convertides en especialitats.

Aquí parlaré avui dels primers otorinolaringòlegs catalans. Els primers que van ser coneguts pel seu prestigi social foren el Dr. Ricard Botey Ducoing (1855 – 1927), el Dr. Josep Roquer Casadesús (1857 – 1903) i el Dr. Lluís Suñé Molist (1852 – 1914).

El Dr. Botey (Fig.1) tenia una clínica al carrer Rosselló, on atenia malalts amb patologia laríngia, que havia après a tractar en un viatge que va fer durant set mesos pels principals hospitals europeus, sobre tot Berlin i Viena. La seva obra “Tratado de otorrinolaringología para médicos y estudiantes” va tenir gran difusió i fou editada quatre vegades. Era l’otorino amb més clientela de Barcelona.

El Dr. Roquer era oncle de Ferran Casadesús, que va ser catedràtic d’otorinolaringologia a Barcelona. Es dedicava preferentment a la Laringologia i a la Rinologia. Era un metge de la bona societat barcelonesa.

El Dr. Lluís Suñé Molist va ser un otorino autodidacta, que mai va sortir a l’estranger, malgrat la qual cosa el seu retrat estava a la Galeria d’otòlegs il·lustres del servei del professor Politzer, catedràtic d’Otologia de la Universitat de Viena. El seu fill Lluís Suñé Medan (1881 – 1967) va ser també un bon otorino.

Francesc Sojo i Batlle (1850 – 1935) fou l’encarregat de l’ensenyament de l’assignatura des del curs 1902-1903, elegit pel claustre de la facultat. A partir d’aquell any, l’otorinolaringologia seria una assignatura obligatòria de la llicenciatura. El 1915, fou nomenat catedràtic numerari, fins l’any 1920 en que es va jubilar. Sojo començà com a cirurgià general. El 1893, es presenta a la càtedra de Ginecologia que va guanyar Fargas. Lentament es va anar decantant cap a l’otorinolaringologia.

El primer catedràtic per oposició va ser Ferran Casadesús (1881 – 1972) (Fig.3). Va dedicar-se a l’otorinolaringologia per la influència del seu oncle, Josep Roquer. Tingué un expedient brillant durant la carrera. Va fer una estada formativa a Paris, Londres i Berlín. Abans de guanyar la càtedra, va dirigir un servei d’otorinolaringologia a l’hospital de la Creu Roja.

Va constituir un equip amb la majoria dels metges que es volien dedicar a l’otorinolaringologia. El segon de Casadesús era Josep Mª Roca de Vinyals (1903 – 1963) (Fig.4), bon docent i un cirurgià de gran habilitat, amb bona clientela privada. Era el professor adjunt i aspirava a guanyar la càtedra quan Casadesús es va jubilar. No obstant, es va retirar de l’oposició en veure que no li sortia bé, ja que tenia una oratòria poc brillant i va haver de competir amb dos metges que van fer millor oposició, Adolfo Ley i Rossend Poch, que també eren metges del servei de Casadesús. Azoy va acabar de catedràtic a Barcelona i Poch a Madrid.

Un altre especialista, dedicat molt especialment a la foniatria, va ser Jordi Perelló (Fig.5), que a més de bon otorino, era un gran escalador i un músic excel·lent.

Altres brillants otorinos del servei de Casadesús foren Josep Prades (1919 – 1979), que va deixar el servei del Dr. Casadesús per anar a l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona on creà un servei de prestigi internacional perquè era on es va introduir la microcirurgia en otorinolaringologia, i Josep Torrent Teres (1904 – 1972), format a Berlin i Viena, dedicat sobre tot als sordmuts.

A l’hospital de Sant Pau hi hagué un servei d’otorinolaringologia que va ser dirigit en el seu inici per Joaquim Abelló. Col·laboradors seus foren Andreu Pinart, Gabriel Capellà i Pere Abelló, el fill del fundador del servei. Tots van ser els seus successors en la direcció del servei. Un excel·lent cirurgià de laringe del servei de Sant Pau fou Joaquim Burgués, mestre i tutor de l’actual cap del servei, Miquel Quer.

Referències

J. Perelló. Historia de la otorrinolaringología en España – Anales de Otorrinolaringología. 1979; 6: 405 – 480.

J. Traserra. L’otorinolaringologia, especialitat centrífuga i centrípeta. Rev. R.Acad.Med.Cat., 2013; 28: 5-9.