D. Miguel de Cervantes y Saavedra, la màxima figura de les lletres castellanes, neix a Alcalá de Henares el 1547. Té una infància nòmada perquè el seu pare ha de canviar sovint de domicili fugint dels seus creditors.

A la ciutat del Vaticà s’allista com a soldat a les ordres de Diego d’Urbino i, el 1571, per participar en la batalla de Lepant, guanyada per Joan d’Àustria. En el golf de Lepant, vora la ciutat de Patras a Grècia, es produeix l’última gran topada entre vaixells de guerra resolta per la tècnica de l’abordatge (Fig.1). Era un 7 d’octubre quan el soldat Miguel de Cervantes, malalt amb febre a bord de la Marquesa, una de les 208 galeres espanyoles, va voler entrar en combat pel seu Déu i pel seu rei, i va ser ferit per trets d’arcabús, un a la mà esquerra, que el va deixar manco, i una altra al pit.

Curades les ferides, el jove Cervantes va romandre a l’exèrcit diversos anys i va combatre encara a Navarino, la Goleta i Tunísia. Més endavant, tornant a Espanya des de Nàpols, és capturat, juntament amb el seu germà Rodrigo, pel pirata Arnaut Mami.

Després de cinc anys de captiveri a Alger, és alliberat perquè els frares trinitaris paguen els 600 escuts de rescat que aporta la seva família. Cervantes té 33 anys.

A partir de 1585, Cervantes comença a publicar, però no és fins 1605, amb la publicació del Quixot, que comença a ser conegut. A la seva vasta obra es nota que Cervantes tenia coneixements mèdics, segurament perquè el seu pare era cirurgià-barber i el seu avi també ho era. Això dona versemblança a les seves observacions sobre el seu estat de salut, que exposa en el pròleg de “Los Trabajos de Persiles i Sigismunda” (Fig.2), obra publicada pòstumament el 1616, en una conversa que sosté l’autor amb un estudiant al que li explica que pateix hidropesia, que li dona una set que no se li alleugereix per molta aigua que begui.

Diferents cervantistes han escrit sobre la malaltia de Cervantes, coincidint amb la hipòtesi diagnòstica que morí d’una cirrosi descompensada.

Hidropesia és el terme que s’emprava en el passat per designar l’ascites, ja fos deguda a cirrosi, a insuficiència cardíaca o a síndrome nefròtica. El diagnòstic d’insuficiència cardíaca és poc plausible en un malalt que no es queixa de dispnea. El de síndrome nefròtica és més difícil de descartar, tret que utilitzem criteris de freqüència. En aquest sentit l’ascites cirròtica és infinitament més freqüent que l’ascites nefrògena i, per tant, cirrosi em sembla el diagnòstic més plausible. Per altra banda, la diabetis que segurament tenia Cervantes i explicaria la set que patia, s’associa amb cirrosi, però no amb síndrome nefròtica.

El reconeixement de l’etiologia de la cirrosi és més difícil. Podem descartar la cirrosi alcohòlica perquè Cervantes no consumia begudes alcohòliques. Tampoc tindria una cirrosi pel virus de l’hepatitis C (VHC), que va ser la primera causa de cirrosi durant l’últim terç del segle XX, en relació a les transfusions de sang contaminada i l’ús de xeringues i agulles contaminades, per injectar-se droga o medicaments en el sistema sanitari.

No sabem ni sospitem que el VHC causés patologia en èpoques passades. Tampoc sabem que el virus de l’hepatitis B (VHB) en causés. La forma de transmissió més comuna del VHB era la transmissió sexual, igual que la sífilis. No sabem que la sífilis, que matava molta gent de sífilis terciària, afectés a gent amb cirrosi. Si el VHB s’escampés tant com la sífilis, molta gent hauria mort amb cirrosi i sífilis al mateix temps, associació que no està documentada.

Cervantes es queixava d’hidropesia amb set intensa. Aquest fet suggereix que patia d’una diabetis descompensada. La diabetis és comú, com una manifestació de cirrosi avançada, però avui sabem que també pot estar a l’origen d’una cirrosi en els malalts diabètics que tenen una esteatosi hepàtica no alcohòlica (EHNA), malaltia que no és tan benigna com abans es pensava, perquè una certa proporció de malalts progressa cap a la cirrosi.

L’astènia de que es queixava Cervantes pot ser explicada tant per la diabetis com per la cirrosi, i no aporta cap ajuda al diagnòstic diferencial.

En definitiva, aquesta nota pretén afegir una possible causa de la cirrosi que es va emportar d’aquest món a Miguel de Cervantes. S’ha trigat molts anys en reconèixer que l’EHNA pot ser causa de cirrosi. Segurament hem esperat que aquesta malaltia es fes més freqüent atenent al tipus d’alimentació de la població actual. Segurament hi hauria pocs grassos el segle XVII en que va viure Cervantes. No obstant, tampoc és necessària l’obesitat per acceptar el diagnòstic d’EHNA. Pot haver-n’hi prou amb el trastorn metabòlic.

Referències

J Monte-Santiago. Miguel de Cervantes: saberes médicos, enfermedades y muerte. An. Med. Interna (Madrid), 2005, 22:293-297.