L’escorbut ha estat la pitjor amenaça pels mariners europeus dels segles XVI, XVII i XVIIII que feien viatges llargs a vela. Matava més l’escorbut que les tempestes, els naufragis, els combats navals i les altres malalties juntes. Per aquesta raó, entre els homes de mar es coneixia l’escorbut com la pesta del mar.

Els llibres d’història atribueixen a un metge naval anglès, James Lind (Fig.1), el mèrit d’haver demostrat que el consum de cítrics evita l’aparició de la malaltia i permet la regressió de les manifestacions clíniques de l’escorbut (veure aquesta entrada del blog de 27/2/21).

Lind era cirurgià d’un vaixell anglès, el HMS Salisbury que patrullava pel canal de la Mànega, i va publicar el llibre “A treatise of the Scurvy”, quan ja havia abandonat la marina i exercia a Edimburg, on explica els resultats del primer assaig clínica de la història, en el que demostra que només els malalts d’escorbut que foren tractats amb suc de llimona varen recuperar-se, mentre que els que van rebre altres tractaments van seguir empitjorant.

Ara hi ha dubtes que aquest estudi s’hagués fet, ja que en els arxius de l’almirallat britànic no es diu que hi hagués hagut cap cas d’escorbut en el Salisbury quan Lind era el metge del vaixell. Només es pot explicar aquest fet si Lind s’hagués inventat l’estudi o si el capità del vaixell hagués ocultat els casos d’escorbut de la seva tripulació. També fa dubtar que s’hagués fet l’estudi perquè alguns dels productes que es van administrar a alguns malalts eren una ximpleria, com seria donar aigua de mar.

Sigui quina sigui l’explicació, quan Lind va publicar el seu llibre, els vaixells espanyols que navegaven pel Pacífic, com era el Galeón de Manila (veure aquesta entrada del blog de 30/11/22), no tenien escorbut perquè la tripulació prenia cítrics.

El primer que es va adonar d’aquests fets va ser un epidemiòleg espanyol, Julián de Zulueta i Cebrián (Fig.2), conegut com l’home dels mosquits, perquè va dirigir la campanya anti-palúdica d’eradicació dels mosquits de l’OMS.

Zulueta va publicar a la Revista General de Marina, l’any 1980, l’article “La contribución espanyola a la prevención y curación del escorbuto” que documenta que a primers del segle XVII ja es feia tractament preventiu amb cítrics com es troba en l’Arxiu General de les Índies de Sevilla.

Zulueta no pot indicar qui dona les instruccions de portar cítrics, ni en què es fonamenta aquesta recomanació. La primera menció escrita apareix en el llibre de medicina “Tratado breve de Medicina y de todas las enfermedades” (Fig.3), escrit pel metge Pedro García Farfán, i editat a Mèxic el 1592.

Pedro García Farfán (1532 – 1604) havia estudiat a Sevilla i arriba a Mèxic, casat amb 25 anys. Quan la seva dona mor, Farfán ingressa a l’ordre dels agustins, però l’autoritzen a segui exercint la medicina.

En el seu llibre no s’explicita d’on obté Farfán la informació que els cítrics eviten l’escorbut, potser perquè considera que es un tractament consolidat en aquell temps, que totes les naus que circulaven pel Pacífic aplicaven.

Ignorem si Lind coneixia el llibre de Farfán quan va preocupar-se de l’escorbut. És probable que sí que el conegués perquè els llibres científics es publicaven en llatí, i els metges que s’havien format a la universitat en sabien.

La primera descripció de la clínica de l’escorbut és feta per un mariner espanyol, el capità Sebastián Vizcaíno (Fig.4), que dirigia la primera expedició de tres naus a la costa oest de Califòrnia el 1602. Part de la tripulació va tenir escorbut i es va recuperar quan van desembarcar a l’illa de Mazatlán, on van menjar una fruita semblant a una poma que els indígenes denominaven, “xocohuitzles”.

Referències

Julián de Zulueta. La contribución española a la prevención y curación del escorbuto en la mar. Rev. General de Marina, 1980; 199: 157 – 166.

J. Herrera. Escorbuto o la enfermedad de los nautas. Aportación de los navegantes españoles a su conocimiento y tratamiento. Rev.Esp.Cien.Farm., 2020; 1 (1): 79 – 84.