La paraula inquisició prové del llatí inquisitio, paraula que vol dir esbrinament o investigació. És una simplificació de la denominació més apropiada que és Tribunal de la Santa Inquisició. Aquest tribunal es va constituir l’any 1163 per decret del papa Alexandre III per perseguir l’heretgia del catarisme.

L’església utilitza la inquisició com mètode per eliminar els que discrepen d’algun aspecte de la doctrina de l’església catòlica, partint del principi que els discrepants són els enemics de la religió perquè qüestionen els seus dirigents i la posen en perill.

La inquisició s’organitza en forma de tribunals, presidits per un jutge, que és alhora també fiscal, i usualment és un frare dominic (Fig.1), que utilitzen la tortura per obtenir la confessió de culpabilitat.

El reconeixement del pecat i el penediment minimitzen la sanció, però la reincidència o la falta de penediment condueixen a la pena de mort.

Tots els tribunals de la inquisició tenien un metge que estava present en el judici (Fig.2), que era el responsable de l’atenció mèdica del detingut, sobre tot per suspendre les tortures si creia que hi havia perill de mort del pres. Suspenia les tortures fins que estava recuperat i podria prosseguir el judici.

La sala de tortures estava en el mateix lloc on estava el tribunal (Fig.3).

El càrrec de metge de la inquisició era per vida i donava molt de prestigi, per això hi havia molts candidats quan es produïa una vacant. Per accedir a una plaça, calia poder demostrar neteja de sang, que simplement vol dir que cap dels seus 4 avis era jueu o convers.

El metge assistia a tots els judicis i examinava regularment el pres per assegurar que no calia interrompre’ls.

Els judicis de la inquisició a Espanya estan perfectament documentats. Els dominics eren gent ordenada que portava registre de tots els judicis, motius, confessions, tortures aplicades i sanció. Sembla que no es produïren morts per tortura. En molts casos, només veient els diferents instruments de tortura s’espantaven tant que confessaven el que havien fet, i fins i tot el que no havien fet però pensaven que al jutge li agradaria sentir-ho.

Molt més nombrosos que els metges de la inquisició eren els metges denunciats i sotmesos a judici. Moltes denúncies eren anònimes, i això pot fer pensar que moltes devien estar fetes per companys metges dels detinguts, acusant-los que seguien el ritual jueu en la intimitat. No és d’estranyar tantes denúncies perquè els conversos jueus eren més del 80% dels metges i per tant la retirada d’aquests metges de la professió facilitaria el creixement professionals dels metges denunciants.

Un exemple d’aquest fet és el del metge Juan Muñoz Peralta, catedràtic de la universitat de Sevilla, que fou empresonat acusat de ser judaïtzant. Fou absolt en el judici del Tribunal de la Santa Inquisició, i la reacció del claustre de la universitat fou queixar-se de l’absolució.

La major part dels metges acusats eren alliberats després del judici, però quasi inevitablement estaven obligats a pagar una sanció econòmica que es justificava per cobrir les despeses de l’empresonament i del judici.

Els metges de nivell estaven molt exposats a denúncies, sovint ridícules, però que justificaven l’empresonament, mentre es feia la investigació. El metge Felipe de Nájera fou acusat de no resar el Credo, i Diego de Ledesma de negar la virginitat de la Verge.

Molts dels metges jutjats van ser absolts però el perjudici d’haver estat a la presó i haver estat molt temps sense treballar els hi causava greus inconvenients.