L’otorinolaringologia (ORL) és una especialitat mèdica que s’inicia a mitjans del segle XIX. Alguns metges es dediquen preferentment a l’estudi i el tractament de malalties que afecten l’oïda, la gola o el nas. Els primers especialistes són autodidactes, però es convertiran en educadors dels més joves. El primer i més destacat especialista de les malalties de l’oïda és Adam Politzer, que crea la primera Clínica Otològica a la universitat de Viena per tractar les malalties de l’oïda.

Barany és un dels que contribueix a consolidar l’especialitat per la seva dedicació a l’otologia (Fig.1). Era fill d’un terratinent d’origen hongarès nascut a Viena i el gran de sis germans. Estudia medicina a la universitat de Viena, on es llicencia el 1900. Va a Frankfurt, on passa un any amb Carl von Noorden, catedràtic de medicina interna. Després va a Heidelberg, on assisteix a la Clínica neuropsiquiàtrica, i finalment a Friburg a la Clínica psiquiàtrica d’Emil Kraepelin, on s’interessarà pels temes neurològics.

Torna a Viena l’any 1902, on és admès al Servei de Cirurgia de l’Hospital General que dirigeix el Dr. Gussenbauer, deixeble i successor de Billroth (veure aquesta entrada del blog de 25/02/22). Té l’aspiració de ser neurocirurgià, però al cap d’un any accepta la proposta de passar a la Clínica Otològica que dirigeix el professor Adam Politzer, que és el pare de l’Otologia, i que considera que es tracta d’una disciplina quirúrgica. Politzer l’accepta com assistent i es comportarà com el mentor de Barany (Fig.2).

De 1903 a 1913, Barany visita els malalts que van a la Clínica Otològica de Viena. Els examina sistemàticament per descobrir les respostes normals i patològiques de l’oïda a diferents estímuls, preferentment tèrmics en injectar aigua calenta o freda. Així aprèn la fisiopatologia de l’audició i el reconeixement d’entitats clíniques que encara no estaven caracteritzades, com una síndrome consistent en sordesa unilateral, vertigen i dolor a la regió occipital coneguda com a “síndrome de Barany”.

El 1909, és nomenat professor lliure de la Clínica otològica de Viena, dirigida ara pel successor de Politzer, el professor Urbantschitsch. Barany descriu, per primera vegada el 1911, un procediment quirúrgic per l’otosclerosi.

El 1914, encarreguen a Barany, que té antecedents familiars jueus, l’organització d’un departament d’ORL, de caràcter quirúrgic, que doni suport a l’exèrcit austro – alemany. En aquesta unitat, Barany és un dels pioners del tractament quirúrgic de les ferides cerebrals per armes de foc.

El 1915, és capturat per soldats de l’exèrcit rus i transportat a un camp de presoners a Sibèria. Barany és identificat com a metge entre els presoners de guerra i se li assigna la missió de l’atenció otorinolaringològica a diverses comunitats russes pròximes. Per aquesta raó pot prosseguir les investigacions que feia (Fig.3).

El 1914, el cap del servei d’ORL de l’Institut Karolinska proposa el nom del Dr. Barany com a candidat al premi Nobel de Medicina, i el Comitè l’escull entre tots els nomenats, pels seus treballs de fisiologia auditiva i de patologia de l’aparell vestibular. El premiat triga en adonar-se’n perquè era presoner de l’exèrcit rus. Quan li diuen, envia a Estocolm un telegrama d’agraïment firmant com a “Dr. Barany, presoner de guerra”. El premi actua com a desencadenant per a que els russos alliberin Barany el 16 de juliol de 1916.

Barany torna a Viena i es troba, amb sorpresa, que molts col·legues estan disconformes amb el seu premi, acusant-lo de plagi i de deshonestedat científica. La investigació del comitè del premi Nobel troba infundades les crítiques i les acusacions, reivindicant l’honestedat de Barany en un article a la revista Acta Otolaringològica.

Barany, dolgut amb les crítiques, abandona Viena i es retira a treballar a la Universitat d’Uppsala el 1917, on publicarà més de 200 treballs com autor principal.

Va tenir un accident cerebral vascular que el deixa hemiparètic i, el 1936, té un segon episodi, que li causa la mort als 60 anys.

Els serveis postals de diferents estats han publicat segells amb la seva efígie (Fig.4).

Referències

Jose Luis Fresquet. Robert Barany (1876 – 1936). Historiadelamedicina, Valencia, 2004

G. Martinez-Alier, Luis Horacio Toledo-Pareyra. Robert Barany. Cirujano, controversia y premio Nobel. Cir.Ciruj., 2000; 68 (2): 80 – 85