Valsalva fou un brillant anatomista italià de l’època del barroc, que ha passat a la història per la maniobra que porta el seu nom, consistent en fer una espiració forçada impedint l’expulsió de l’aire, per exemple tancant la boca i el nas. Això causa un augment de la pressió intra-toràcica, que és eficaç per fer marxar la sensació d’orelles tapades quan, anant amb avió, es produeix un canvi sobtat de la pressió ambiental quan l’avió perd alçada durant una estona llarga.

Valsalva aportà moltes més coses a la medicina del seu temps. Va ser també un cirurgià hàbil i un bon metge. I també fou un bon mestre (Fig.1). El seu deixeble favorit fou Morgagni, també un famós anatomista.

Havia nascut a Imola en una família benestant. Estudia humanitats, matemàtiques i ciències naturals, abans d’estudiar medicina a la universitat de Bolonya, on tingué de mestre a Marcello Malpighi (Fig.2), pare de l’anatomia microscòpica (veure aquesta entrada del blog de 19/6/23).

Es gradua el 1687 quan fa 21 anys i és nomenat Inspector General de Salut Pública, ja que la ciutat de Bolonya el premia pel seu brillant expedient. La creació del càrrec es justifica per una epidèmia de pesta que pateix Itàlia.

L’any 1630, es va declarar una gran epidèmia de pesta que va atacar amb gran virulència el centre i el nord d’Itàlia, i es va estendre després a la resta d’Europa. Bolonya va ser una de les ciutats més castigada, i les autoritats de la ciutat es van encarregar d’organitzar processons i actes litúrgics dirigits principalment a la verge del Rosari, i altres sants protectors locals, implorant la seva intercessió per al cessament de la malaltia. S’encarregà al pintor bolonyès Guido Reni una pintura perquè formés part de les cerimònies celebrades per demanar la fi de l’epidèmia.

A l’hora de fer la composició, Reni s’inspira en la fórmula tradicional d’una composició jeràrquica amb una part celestial i una altra terrenal. A la part superior, la imatge de la verge amb el nen a la falda, entronitzada en un cúmul de núvols i coronada per dos querubins. En una posició inferior, sota l’arc de Sant Martí, el conjunt de sants patrons de la ciutat de Bolonya. Agenollats d’esquerra a dreta: sant Petroni, sant Francesc d’Assis, sant Francesc Xavier, i sant Domènec de Guzmán, i dempeus sant Ignasi de Loiola i amb el palmell de màrtir sant Florià i sant Pocle.

Valsalva va adquirir força prestigi com a Inspector Públic de Salut i va determinar que la universitat el nomenés professor d’anatomia. Es va dedicar preferentment a estudiar la fisiologia de l’audició, i l’anatomia del sistema de la oïda. Posa el nom a la trompa d’Eustaqui i descriu la seva funció. Bartolomeo Eustachi (1500 – 1574) era un anatomista italià que el va descriure en primer lloc.

Professor a la Universitat de Roma La Sapienza, a ell se li deu tota una sèrie de descobriments sobre l’anatomia de parts del cos humà com els ossos, els músculs, els nervis, les venes i entre ells el canal de comunicació de l’orella mitjana amb la rinofaringe, canal que rep el nom de trompa d’Eustaqui.

El 1704, publica “De aure humana tractatus” (Tractat de la oïda humana) (Fig.5), on descriu la maniobra de Valsalva, útil per l’extracció de cossos estranys o secrecions purulentes, i també pel tractament de la hipoacúsia. El seu llibre va ser el referent sobre l’oïda durant un segle.

Una convicció de Valsalva, inusual en el seu temps, era el seu tractament humanitari dels malalts mentals, que era revolucionari en el seu temps. Igualment ho va ser en considerar que les malalties mentals eren d’origen físic, més que no pas espiritual. L’esperit inquisidor de Valsalva per fer el diagnòstic dels seus malalts el duia a provar els fluids que trobava en les autòpsies, com per exemple va tastar el pus de la gangrena i trobà que deixava una irritació a la llengua que durava tot el dia.

Treballa a l’Ospedale degli incurabili de Bolonya durant 25 anys. Era expert en oftalmologia, rinologia i cirurgia. Va rebre la petició papal perquè fos el seu metge, però s’hi va negar perquè no volia deixar la universitat, on tenia el càrrec de professor de dissecció anatòmica.

Quan té 43 anys, es casa amb una noia de 17 d’una família bolonyesa de la noblesa amb qui va tenir sis fills. Als 55 anys patí un episodi de dislàlia, que va interpretar com un episodi transitori d’apoplexia. Dos anys més tard mor d’un accident vascular cerebral.

Referències

Steven H. Yale. Antonio Maria Valsalva. Clin Med Research.,2005; 3 (1): 35 – 38.

Nathan Jacobs. The life and work of Antonio Maria Valsalva (1666 – 1723). Popping ears and tingling tongues. J Inten Care Soc., 2018; 19 (2): 161 – 163.

Daniela Garcia, Cristian Garcia. Valsalva, mucho más que una maniobra. Antonio Maria Valsalva (1666 – 1723). Rev Med.Chile, 2006: 134> 1065 – 1068.