Malgrat l’extraordinari progrés de la cirurgia durant el segle XX, pocs cirurgians han estat reconeguts amb el premi Nobel de Medicina i Fisiologia. En els més de 100 anys d’entrega del premi, només 4 cirurgians han estat premiats: Emil Theodor Kocher (1909) (veure aquesta entrada del blog de 19/10/21), Alexis Carrel (1912), Charles B. Huggins (1966) i Joseph E. Murray (1990) (Fig.1).

No hem tingut en compte com a cirurgians els metge d’altres especialitats que només són parcialment quirúrgiques, que han sigut premiats, com els Dr. Allvar Gullstrand (1911), oftalmòleg, o el Dr Robert Barany (1916), otorinolaringòleg, ni tampoc els que van començar la seva vida professional essent cirurgians, com Frederick Banting i Walter Hess, però que van desviar-se cap a la fisiologia.

Alguns cirurgians excepcionals no van ser premiats malgrat haver estat nomenats molts cops com a candidats al premi Nobel. Exemples d’aquesta situació són Sauerbruch (veure aquesta entrada del blog de 03/03/22), que va ser nomenat 65 vegades, o Cushing (veure aquesta entrada del blog de 08/06/21) que va ser-ho 38 cops (Fig.2).

Nomenats són els que han estat proposats com a candidats al premi al Comitè que concedeix els premis de cada categoria de premi Nobel per les persones que estan facultades per fer-ho. Hi ha tres categories de nomenadors: 1) els que han rebut el premi Nobel de Medicina, 2) els catedràtics de les facultats de medicina de Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca i Islàndia i 3) els professors d’altres països invitats pel Comitè del premi Nobel de Medicina a fer-ho. Cada nomenador pot presentar un o més candidats, que reben el nom de nomenats, juntament amb un escrit on es presenten les raons per les que el nomenador considera que el nomenat proposat resulta mereixedor del premi Nobel.

El Comitè sovint demana a un dels nomenadors que presenti un informe sobre raons a favor i en contra de que se li concedeixi el premi Nobel a un dels que ha sigut nomenat per més d’un nomenador, ja que les nominacions tradueixen la reputació del nomenat en el món científic, però no la importància de les seves troballes per la humanitat. El premi Nobel, cal recordar-ho, pretén premiar el descobriment de l’últim any que ha tingut més transcendència en el benefici de la humanitat.

És possible que amb els bons cirurgians, que operen bé diverses intervencions, i ensenyen a fer-les bé, es fa difícil determinar què justifica el premi Nobel, i determina que el Comitè del premi Nobel s’estimi més elegir algú de qui poden dir amb simplicitat i claredat la raó per la que és premiat.

Aquesta és, potser, la raó per no premiar Harvey Cushing o Victor Horsley. Horsley era anglès, i se’l considera el pioner de la neuro-cirurgia. És el primer en operar cervells (veure aquesta entrada del blog de 05/08/21) (Fig.3), mentre que Cushing era americà i era considerat el millor neuro-cirurgià del món, amb unes taxes de mortalitat més baixes que les de cap altre cirurgià. Ningú pot considerar que aquests cirurgians no eren prou bons, sinó que eren els millors. Cushing era el que havia operat més tumors, el que tenia menys mortalitat i el que havia revolucionat la neuro-cirurgia. Nils Hansson, un investigador dels premis Nobel, ha gosat qualificar Harvey Cushing com un “High qualified loser” (un perdedor de gran qualitat).

Paradoxalment el Comitè del premi Nobel va premiar, l’any 1949, Egas Moniz (veure aquesta entrada del blog de 26/04/22) per un tipus d’intervenció quirúrgica, la lobotomia prefrontal, com a tractament de certes psicopaties greus. Egas Moniz no era neurocirurgià sinó neuròleg i els seus malalts, en els que ell indicava una lobotomia, els operava un neurocirurgià, el Dr. Almeida Lima. En l’actualitat, grups de familiars de lobotomitzats lluiten perquè se li retiri el Premi Nobel, situació que en principi és inviable.

Avui dia, la lobotomia frontal està desprestigiada, i malgrat això Egas Moniz continua amb el premi, però el premi a Moniz era fàcil perquè era només una cosa la que es premiava, i de Cushing s’haurien pogut premiar diverses coses. El criteri per elegir un premiat no afavoria els qui eren professionals amb una capacitat àmplia.

Referències

Nils Hansson, Thomas Schlich. “High quality loser”? Harvey Cushing and the Nobel prize. J. Neursurg., 2015; 22: 976 – 979.

Thomas Schlich. Nobel prizes for surgeons: in recognition of the surgical healing strategy. Int. J. Surg., 2007; 5: 129 – 133.

Barron H. Lerner. Last-Ditch Medical Therapy: Revisiting Lobotomy. N Engl J Med 2005; 353:119-121