El premi Nobel és, sense cap dubte, el millor reconeixement que pot desitjar un científic, tant pel que representa de reconeixement exclusiu i de categoria superior respecte a altres distincions, com també per la retribució econòmica que comporta.

L’obertura als curiosos de l’arxiu de ”Nominations of Nobel Prize”, que només manté en secret els llistats de candidats proposats i de metges que feien la seva proposta dels últims 50 anys, permet analitzar com van ser les deliberacions en l’elecció dels premi Nobel, així com la transcripció dels debats en el si de la comissió dels premis Nobel fins l’any 1973, i el fonament de les propostes de candidats fetes pels invitats a fer les seves nominacions.

Alguns investigadors han aprofitat l’accés a aquesta informació per examinar els criteris de la comissió que elegeix el premi Nobel, i alhora perquè alguns noms de científics importants, que han fet aportacions de molt relleu, no han sigut premiats. Una sorpresa és el baix nombre de cirurgians que han rebut el premi Nobel en més de cent anys. Si excloem els oftalmòlegs i otorinos que l’han rebut, ens queden 4 cirurgians, Emil Theodor Kocher (1909) (Fig.1), Alexis Carrel (1912) (Fig.1), Charles Huggins (1966) i Joseph Murray (1990).

No es va premiar ni August Bier (1881 – 1949) (Fig.2), ni Friedrich Sauerbruch (1875 – 1951) (Fig.2) malgrat que va ser nominat en 42 ocasions Bier i en 65 Sauerbruch. Aquests dos cirurgians, els millors d’Alemanya el segle XX, van ser excel·lents mestres de cirurgians i havien aportat una nova tècnica, l’anestèsia espinal i l’anestèsia regional Bier, i la càmera de pressió negativa per operar el pulmó, Sauerbruch.

Tampoc van concedir el premi Nobel a Harvey Cushing ni a Victor Horsley malgrat que havien estat nominats molts cops. Eren els dos millors neurocirurgians del seu temps, creadors de noves intervencions quirúrgiques, i que van aportar noves tècniques que van reduir de manera important la taxa de mortalitat d’aquelles intervencions.

Tampoc s’han premiat metges que van estar relacionats amb el descobriment de noves malalties, com l’enteritis regional, la malaltia de Lyme, o l’agent causal de la colitis per Clostridium difficile. Cap dels signants dels tres articles publicats al New England Journal of Medicine el 1981, en el que es descrivia una nova malaltia, la Sida, van ser tinguts en compte pel premi Nobel, que en canvi es va donar, justificadament, a la viròloga que havia descobert el virus, Françoise Barré-Sinoussi el 2008, i al cap del departament de virologia de l’Institut Pasteur, Luc Montagnier, que malgrat el seu currículum de viròleg creia en l’homeopatia i no era massa partidari de les vacunes.

Un examen de quants neuròlegs han estat premiats permet comprovar que només Charles Sherrington (Fig.3), ho ha estat l’any 1932, i que alguns neuròlegs amb notables aportacions científiques no ho han estat, malgrat haver tingut un bon nombre de nominacions. Exemples d’aquesta situació són el francès Joseph Babinski, amb 14 nominacions, l’italià Cerletti, que proposà l’aplicació d’electroxoc en el tractament de les psicosis greus, que va ser nominat 24 cops, l’alemany Quincke, nominat 17 vegades, que havia introduït la punció lumbar com a mètode de diagnòstic i per administrar medicaments o anestèsics, o Bekhterev, nominat 10 vegades.

Tampoc hi ha anestesistes entre els premiats, malgrat el progrés inqüestionable de l’especialitat durant el segle XX. Ni tampoc el descobriment de la cocaïna com anestèsic local fet per Karl Koller va motivar la concessió del premi Nobel malgrat el nombre de nominacions que va tenir.

No hi ha cap dubte que la majoria de premis Nobels de Medicina estan ben concedits. Pràcticament tots els premiats tenen mereixements superiors. L’únic que avui dia sembla qüestionable és el d’Egas Moniz, premiat l’any 1949 per promoure la lobotomia frontal com a tractament de les psicosis greus. Avui es considera un disbarat, però en el seu temps va semblar un progrés.