El pneumotòrax fou, durant la primera meitat del segle XX, l’únic tractament de la tuberculosi pulmonar. Va seguir en ús fins que va ser es desplaçat pels agents quimioteràpics, com l’ estreptomicina i la isoniazida.

Carlo Forlanini, un professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de Milà i la de Pavia, fou el seu inventor (Fig.1). Carlo Forlanini era fill d’un metge de Milà que havia quedat vidu en morir la seva dona d’una tuberculosi pulmonar, i germà d’Enrico Forlanini, pioner de l’aviació.

Mentre segueix la carrera de medicina a la Universitat de Pavia, ha d’interrompre els estudis perquè s’allista l’any 1866 a l’exèrcit de Garibaldi, que lluita per la unificació italiana.

Torna a Pavia i es fa amic de Camillo Golgi, que més tard esdevindrà Premi Nobel de medicina, amb qui coincideix perquè els dos estudien amb Paolo Mantegazza (1831 – 1910), investigador italià que va aïllar cocaïna de la fulla de coca i l’utilitza com anestèsic en estudis experimentals en humans (Fig.2).

Mantegazza era professor de Patologia General a la Universitat de Pavia, havia exercit de metge a la República Argentina i al Paraguai, i va establir correspondència amb Charles Darwin.

El 1870, Forlanini es gradua i retorna a Milà on obté una plaça a l’Ospedale Maggiore el 1871. En aquells anys encara no hi ha especialitats mèdiques ben definides. Ell treballa en el departament de malalts crònics i està molt interessat en l’oftalmologia. No obstant, accepta el càrrec de cap del departament de dermatologia, quan li ofereixen el 1881.

Forlanini atén molts malalts amb tuberculosi, que és la malaltia més prevalent el segle XIX. Investiga diverses aproximacions terapèutiques, com forçar els moviment respiratoris per fer arribar més aire i més sang als pulmons, però ho ha d’abandonar per ineficaç. Intenta després usar les càmeres hiperbàriques, que tampoc són eficaces (Fig.3).

El 1884, li ofereixen la càtedra de Propedèutica clínica de la Universitat de Torí i passar visita a l’Ospedale di San Giovanni. Està a Torino fins al 1889, quan li ofereixen la càtedra de Patologia Mèdica de la Universitat de Pavia i la direcció d’un servei a l’Ospedale san Mateo. El 1900, quan té 53 anys, és nomenat catedràtic de Medicina Clínica a Pavia.

El 1882, estant a Milà, descriu el pneumotòrax artificial, considerant que la pressió de l’aire injectat facilitaria l’eliminació per col·lapse de les cavernes tuberculoses. S’ha inspirat en el que ha vist en casos de pneumotòrax espontani en malalts tuberculosos, que quan les coses van bé i el malalt es recupera, sovint es comprova el col·lapse de la caverna del pulmó. En els seus experiments amb el pneumotòrax l’ajuda el seu deixeble Scipione Riva-Rocci, l’inventor de l’esfigmomanòmetre.

El pneumotòrax tardà en introduir-se com a tractament de la tuberculosi, fins que va convèncer un nombre suficient de metges que l’apliquen o l’indiquen, perquè la majoria de metges espera que aparegui un tractament farmacològic en una època en que s’utilitzen vacunes en la prevenció de les malalties bacterianes.

Entre 1912 i 1919, Forlanini és nominat 20 cops com a candidat al premi Nobel, en tots els casos per professors italians. Potser el Comitè que escull el premiat no va considerar que el pneumotòrax fos un tractament tan útil pels malalts, o que comportava massa riscos pel malalt, o que el prestigi científic de Forlanini no era prou universal i estava massa circumscrit a Itàlia.

Referències

Alex Sakula. Carlo Forlanini, inventor of artificial pneumothorax for treatment of pulmonary tuberculosis. Thorax 1983;38:326-332.

Lojacono S. Forlanini’s original communication on artificial pneumothorax. Tubercle 1934; 16: 54-60.