Luis Simarro va ser un neuropsiquiatra complert, pioner de l’especialització concebuda com l’expertesa en totes les vessants d’un òrgan, en un sentit transversal, més que no pas longitudinal. Simarro va ser alhora un bon neuròleg, i un bon psiquiatre, i també psicòleg i un neuropatòleg competent, que va fer docència en tots aquests camps (Fig.1).

Havia nascut a Roma, quan el seu pare, el pintor Ramón Simarro, hi estava estudiant Belles Arts. La mort imprevista del seu pare i el subsegüent suïcidi de la seva mare, destrossada pel dolor, van convertir Luis Simarro en un orfe de 3 anys, del que se n’ocuparia la família.

Estudia medicina a Madrid, on té activitat revolucionària però que no va interferir amb la seva formació. Acabada la carrera, fa de metge a l’Hospital de la Princesa i a la Casa de dements de Santa Isabel, però creu que la pràctica mèdica el desvincula del progrés científic que es va produint a Europa. Decideix aleshores marxar a Paris, on hi farà una estada llarga, de 1880 a 1885.

Treballa amb l’anatomista Mathias Duval i el clínic Jean-Martin Charcot a la Salpêtrière, i amb el patòleg Louis-Antoine Ranvier (Fig.2), de qui aprèn la tinció histològica amb nitrat de plata que va inventar Golgi, que permet la identificació de les neurones i les seves ramificacions.

Aquest aprenentatge li permet per una banda muntar un partit laboratori privat on farà recerca en histopatologia del sistema nerviós. Ramón y Cajal el visita al Laboratori i aprèn d’ell la tinció de Golgi. En el laboratori té un reguitzell de deixebles que seran famosos, com Nicolás Achúcarro (veure aquesta entrada del blog de 1/10/21) i Gonzalo Rodríguez de Lafora. És en aquesta època quan es fa amic del pintor valencià Joaquim Sorolla, el qual el pintarà en quadres que s’han fet famosos (Fig.3).

El 1892, Simarro es presenta a l’oposició de la càtedra d’Histologia i Anatomia patològica de la universitat de Madrid, que guanya Ramón y Cajal. El 1902, Simarro guanya la càtedra de Psicologia Experimental creada pels que fan el doctorat (Fig.4).

L’obra de Simarro com a histopatòleg no ha estat valorada de manera adient, perquè era un docent de transmissió oral, que escrivia molt poc. Podem deduir la seva expertesa pel prestigi dels seus deixebles, sobre tot Achúcarro i Rodríguez de Lafora.

El 1909, va ser una veu crítica potent contra la decisió del govern de condemnar a mort el mestre anarquista Francesc Ferrer Guàrdia per considerar-lo inductor de la Setmana tràgica de Barcelona. Guàrdia va ser afusellat sense que l’actuació crítica de Simarro defensant-lo servís per res (Fig.5).

Simarro feu molts peritatges forenses de casos judicials famosos. Tingué una consulta privada molt activa de la que es conserven els diagnòstics dels malalts que va visitar Simarro, registrats en dietaris, on es pot comprovar que tenia pacients de classe acomodada i alguns d’ells molt coneguts.

Va ser Gran Maestre de la maçoneria. En morir, el 1921, va deixar tot els seus béns a la Fundació que duu el seu nom, a fi de subvencionar la continuïtat del que havia estat el primer laboratori de psicologia experimental a Espanya. La Universitat Complutense, després de fer-se càrrec de la Fundació Simarro i integrar-la a la Fundació General, és dipositària del seu llegat.

Referències

S. Giménez-Roldán. El doctor Simarro y su tiempo. Neurosciences and History 2021; 9(4): 135-156