Sorprèn que hagi costat tant incorporar mesures higièniques tan simples com el rentat de mans abans d’assistir a un part, que hauria evitat milers de morts de dones que acabaven de parir per febre puerperal, mentre que altres progressos, amb més risc aparent que rentar-se les mans, es van incorporar ràpidament, com l’anestèsia amb èter, sense crítiques ni obstacles.

La primera anestèsia fou practicada pel dentista William T. Morton (Fig.1), el 16 d’octubre de 1846, en un malalt que va operar al Massachusetts General Hospital de Boston, el professor John Collins Warren (veure aquesta entrada del blog de 9/1/23) i pocs dies després Robert Liston feia la primera amputació sota anestèsia a Londres, i Antoine Jobert ho feia a Paris (veure aquesta entrada del blog de 6/3/23).

A Madrid, Diego Argumosa va fer la primera operació amb èter el 13 de gener de 1847, tres mesos després de la primera als Estats Units (veure aquesta entrada del blog de 17/6/21). A Catalunya els introductors de l’anestèsia amb inhalació d’èter van ser els catedràtics Josep Castells i Comas i Antoni Mendoza i Rueda.

Castells era catedràtic d’Anatomia i va començar a fer experiments amb gossos (Fig.2). La inhalació d’èter a un gos permetia lligar – li l’artèria axil·lar sense que donés mostres de dolor. Tampoc reaccionava en aplicar un cauteri a l’abdomen. En deixar de subministrar èter, l’animal es recuperava. Un animal a qui li van lligar l’aorta abdominal, quan va desaparèixer l’efecte de l’èter, va morir amb un dolor abdominal molt intens.

Mendoza era metge militar de l’Hospital Militar des de 1841 i el catedràtic de cirurgia de la Universitat de Barcelona des de 1844. Havia participat en els experiments amb gossos de Castells. Fa la seva primera intervenció amb èter el 16 de febrer de 1847 a l’Hospital de la Santa Creu, que es va publicar al Telégrafo Médico de març de 1847 (Fig.3).

La malalta era la Sra. Isabel Esteva de 60 anys, a qui li havia passat un carro per damunt del peu i li havia provocat una fractura oberta. La intervenció va anar bé. Mendoza va trigar 12 minuts en fer l’amputació, sense que la malalta sentís cap dolor, però va morir l’endemà. Segurament una infecció que es devia produir quan va patir la fractura.

Al segle XIX, les fractures obertes d’extremitats constituïen una indicació d’amputació, ja que encara no s’havia inventat la cura oclusiva, i l’experiència demostrava als cirurgians que sense amputar perdien quasi tots els malalts per infeccions de la ferida.

Mendoza no es desanima i, el juliol del mateix any, fa una segona amputació sota anestèsia en un nen que havia patit un accident laboral i s’havia trencat un braç. Aquest cop la operació va anar bé perquè el nen va sobreviure.

L’èter va anar introduint-se als hospitals de Barcelona on els cirurgians més destacats, com Miquel Arcàngel Fargas i Salvador Cardenal, van donar un pas endavant, consistent en disposar d’una persona fixa del seu equip per efectuar les anestèsies. A la Clínica del Dr. Fargas era Jeroni Estrany i a la del Dr. Cardenal, Marià de Vilar i Fontcuberta. Aquests dos personatges als que podem considerar “anestesiadors”, precursors dels anestesistes, oferien gran seguretat als seus cirurgians, ja que no van tenir mai cap cas d’accident anestèsic mortal, el que prova la bondat de l’especialització.