La urgència amb que la població mundial i els metges esperaven que els investigadors de la industria farmacèutica fabriquessin una vacuna que protegís de la COVID, fa només un parell d’anys, contrasta amb la fredor, i fins i tot la hostilitat, amb que es van rebre altres troballes científiques o propostes que reclamaven canvis de certs hàbits o conductes per evitar malalties amb elevada mortalitat.

L’exemple més patètic d’aquest comportament va ser la negativa dels metges de Viena de rentar-se les mans abans de fer un part, tot i que un metge de l’Hospital General de Viena, Ignaz Semmelweis, havia demostrat que rentar-se les mans reduïa d’una manera escandalosa la mortalitat per febre puerperal (veure aquesta entrada del blog de 12/03/21) (Fig.1).

A mi sempre m’ha impressionat aquesta història, segurament perquè va acabar amb la mort de Semmelweis en un manicomi de Pest, on el van ingressar uns amics per recomanació de la seva dona, preocupada perquè tenia una conducta estranya.

A Semmelweis no li van fer cas perquè els metges de Viena van considerar humiliant la seva recomanació de que es rentessin les mans abans d’un part, especialment si venien de la sala d’autòpsies, ja que aquesta recomanació deixava entendre que eren molt bruts. No acceptaven que un hongarès, que els vienesos consideraven ser un poble inferior, els hi donés lliçons.

Des que Semmelweis inicià, sense èxit, la seva campanya de rentar-se les mans, fins que es va implantar aquesta norma d’higiene a tots els hospitals, van passar molts anys. Quantes morts s’haurien evitat si els metges coetanis de Semmelweis haguessin tingut menys orgull.

El menyspreu de la “classe mèdica” davant molts descobriments és incomprensible, perquè es fa de manera apriorística, sense comprovar els fonaments del descobriment i sense reproduir el mètode amb que s’ha arribat a la proposta presentada.

Un d’aquests menyspreus se li va fer a Barry Marshall, un jove metge australià a qui li van donar el Premi Nobel de Medicina l’any 2005 per haver descobert que l‘Helicobacter pylori és l’agent culpable de l’ulcus pèptic, malaltia que ara es cura amb un antibiòtic i un tractament antipèptic.

A Barry Marshall no se li han fet prou monuments per agrair-li el seu descobriment, que va ser revolucionari. Marshall va demostrar que l’ulcus no era causat per l’estrès, com es pensava, sinó per un microbi que es podia combatre amb eficàcia.

Jo no he vist malalts ulcerosos des de fa molts anys, mèrit de Marshall, ni tampoc casos de càncer d’estómac, també induït en molts casos per H. Pylori. Per què no es van creure Marshall després de les seves excel·lents publicacions? Potser perquè Marshall no tenia pedigree d’investigador, o perquè incomodava els gurus de la Gastroenterologia mundial que un metge, que tot just havia acabat la residència, descobrís una cosa que revolucionava l’especialitat. Potser perquè lesionava els interessos de les empreses farmacèutiques que fabricaven els inhibidors dels receptors H2 de la histamina, que era el tractament de l’ulcus abans de l’H. pylori?

Altres descobriments tampoc van ser acceptats d’entrada. Un dels més impactants és el de la vacuna de la verola, que va tenir dificultats per ser acceptada pel fet d’obtenir-se de pústules de les mamelles de les vaques infectades per una verola de les vaques. Les pústules són la manifestació d’una malaltia benigna de les mamelles causada per un virus semblant al que causa la verola humana. Les munyidores de vaques s’infectaven sovint amb el virus que tenien les vaques malaltes a les mamelles, la qual cosa les protegia d’agafar la verola.

Edward Jenner (Fig.3) va fer un estudi que demostrava que la injecció del material de les pústules de mamelles de vaques o de mans de munyidores de vaques infectades pel Cow-pox, que és el nom en anglès d’aquesta malaltia, impedia que la persona vacunada emmalaltís de verola. Moltes veus es van aixecar contra un producte que s’obtenia de les vaques perquè podria transmetre malalties de les vaques. Els dibuixants satírics del Regne Unit van trobar una mina en la vacuna de Jenner perquè els hi permetia, en broma, desprestigiar la vacuna davant una població ignorant (Fig.4).

Van passar 50 anys abans que la comissió de sanitat del Regne Unit declarés que la vacuna de la verola era eficaç i segura, i havia de posar-se als nens. No sabem quantes morts per verola s’haurien evitat si les autoritats sanitàries britàniques no haguessin trigat tant en pronunciar-se sobre la vacuna.

Deixo per un altre dia comentar la resistència dels metges anglesos del segle XVII en creure’s que la sang circula pel cos tal com va explicar William Harvey, preferint creure’s la interpretació de Galè i també comentarem un altre dia la resistència a acceptar les lleis de Mendel.