Marian Diamond (Fig.1) era una professora d’anatomia que va tenir la oportunitat d’estudiar el cervell d’Albert Einstein. Aquest estudi li va permetre demostrar que el cervell humà no és un òrgan que roman sense canvis al llarg de la vida, sinó que alguns components de l’escorça cerebral poden ser alterats per l’ambient a qualsevol edat. Aquest fenomen es coneix com neuroplasticitat.

Nascuda a Glendale, Califòrnia, filla d’un metge anglès, Marian Diamond estudia Biologia a la universitat de Califòrnia, Berkeley. Acabada la carrera el 1948, fa una estada breu a la Universitat d’Oslo i, en tornar als Estats Units, es casa. Té quatre fills (Fig.2) i es divorcia als 29 anys de matrimoni, per tornar-se a casar amb Arnold B. Scheibel, un professor de neurociències.

Entra al departament d’Anatomia de Berkeley i fa la tesi doctoral sobre les interrelacions funcionals de l’hipotàlem i la neurohipòfisi. Ja està clarament orientada a fer recerca en neurociències.

Torna a Berkeley com especialista en neuroanatomia on, el 1960, forma el seu grup de recerca amb els psicòlegs David Krech i Mark Rozenzweig, i el químic Edward Bennett, dedicat a estudiar la plasticitat del cervell.

A Berkeley ascendeix a professor assistent, associat, i titular. El 1984, té la oportunitat d’estudiar fragments del cervell d’Einstein, que li facilita el patòleg Thomas Harvey (Fig.4), que havia estat el patòleg de l’Hospital Princeton i va quedar-se el cervell un cop acabada l’autòpsia, que ell va mateix havia fet el 1975. Einstein havia mort als 75 anys per la ruptura d’un aneurisma de l’aorta abdominal.

Marian Diamond rep blocs del cervell de l’àrea prefrontal i de l’àrea parietal, i compara la histologia d’aquestes parts del cervell d’Einstein, amb les d’onze cervells d’homes utilitzats com a controls. Aquest estudi demostra que el cervell d’Einstein tenia més cèl·lules glials per neurona que els cervells controls. Les cèl·lules glials són les que tenen una funció de suport de les neurones i intervenen en el processament de la informació.

A partir d’aquesta troballa, inicia una sèrie d’experiments en rates, partint de la idea que el cervell d’Einstein té més cèl·lules glials a conseqüència del major nombre d’estímuls que Einstein rebia en les seves neurones.

L’augment del nombre de cèl·lules glials seria la conseqüència dels estímuls rebuts de l’entorn. En estudis en rates, demostra que el nombre de cèl·lules glials és més alt en les rates que reben estímuls que en les que es mantenien estàtiques. Els estudis de Diamond demostren que la idea tradicional que el cervell adult era un òrgan estàtic i rígid no era certa, sinó que el cervell té la capacitat de canviar anatòmicament i que per tant és un òrgan amb capacitat d’adaptació.

Diamond també demostra que hi ha diferències entre l’escorça cerebral dels homes i les dones.