Catalunya té una notable tradició de premsa mèdica que s’inicia en el primer terç del segle XIX. Tot i que algunes de les primeres publicacions tenen una vida curta, n’hi ha d’altres que es publiquen durant diversos anys i tenen un nombre de lectors bastant notable. Entre aquestes publicacions que arriben a consolidar-se s’ha de mencionar “La abeja médica” (1846 – 1852) (Fig. 1), que dirigirà Francesc Arró i el “Telégrafo Médico” (1847 – 1851 ) (Fig.2) de Miquel Pons i Guimerà.

Les dues neixen amb la voluntat de ser un instrument informatiu pels metges pràctics, a través de la publicació de casos clínics, de presentació de novetats terapèutiques, i de resums de les activitats de societats científiques i acadèmies.

En la segona meitat del segle XIX destaquen “El compilador médico” (1865 – 1869) (Fig.3), que és substituït, quan el Compilador deixa de publicar-se, per “La Independencia Médica” (1869 – 1904) (Fig.4).

Les altres dues revistes amb més lectors són “Gaceta Médica Catalana” (1878 – 1921) (Fig.5) i “Revista de Ciencia Médica de Barcelona” (1875 – 1919), en les que participen en la direcció, com autors o com col·laboradors els metges de més prestigi de Barcelona, com Joan Giné i Partagàs, Bartomeu Robert, José Esquerdo, Josep Armenter, Salvador Cardenal, i Robert Rodríguez Méndez.

En aquestes revistes es defensa el mètode experimental, la recerca mèdica, la pràctica de les disseccions anatòmiques, i l’especialització.

En tombar el segle XIX cap el segle XX, apareixen revistes especialitzades, com la ”Revista Frenopática barcelonesa” (1881 – 1885), dirigida per Joan Giné i Partagàs, la primera revista de psiquiatria (Fig.6)

I la primera revista dedicada a la pediatria, dirigida per Francesc Vidal Solares, fundador del primer hospital pediàtric de Catalunya, que crea el “Boletín del Dispensario y Hospital de Niños Pobres de Barcelona” (1890 – 1936).

Totes les revistes que hem mencionat estaven escrites en castellà. La primera publicació en català és “La Gynecologia catalana”, dirigida per Jaume Queraltó, que només tingué un any de vida (1898). També és en català la revista de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, “Anals de Medecina” (1907 – 1936) (Fig.7), que després del parèntesi de la Guerra Civil torna a aparèixer amb el mateix títol.

El “Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya” (1920 – 1937) (Fig.8) tingué gran interès perquè era l’òrgan que crea consciència de sector professional cohesionat, que tractaran dels problemes derivats de l’exercici de la medicina en l’àmbit rural i urbà.

Els anys de la República es van editar revistes mèdiques de gran interès com la “Revista de Cirurgia de Barcelona” (1931 – 1936), on publiquen els grans cirurgians de Catalunya, com Enric Ribas i Ribas, Manuel Corachan, i els germans Joaquim i Antoni Trias i Pujol.

Encara que no era una revista en sentit estricte, cal destacar aquí les “Monografies Mèdiques” (1926 – 1936), col·lecció de volums dedicats a grans temes de la medicina interna, i les seves especialitats, dirigida per Jaume Aiguader. Les Monografies Mèdiques foren un instrument de formació continuada pels metges en exercici i un sistema per la utilització científica de la llengua catalana (Fig.9).

Amb la Guerra Civil, desapareixen la totalitat de les revistes mèdiques que s’editaven a Barcelona. Haurem d’esperar a l’aparició de Medicina Clínica, la gran revista mèdica catalana que debuta l’any 1943 i encara surt regularment.

Referències

A. Zarzoso i S. Fajula. La premsa mèdica catalana. Nadala COMB 2009