El botulisme va ser identificat el 1820 per un metge alemany, Justinus Kerner (1786-1862), en malalts que experimentaven una intoxicació per menjar embotits. La paraula “botulisme” prové del llatí botulus, que vol dir salsitxa (Fig.1). A la regió de Würtenburg, on vivia Kerner, aquestes intoxicacions eren freqüents i causaven sovint la mort dels intoxicats.

Kerner estudia medicina a la universitat de Tubinga i obté la llicenciatura el 1808. A l’hospital de la Universitat de Tubinga, malgrat haver-hi només 6 llits, dos dels quals estaven reservats per malalts psiquiàtrics, Justinus Kerner es familiaritza quan era estudiant amb el botulisme. Era l’ajudant del professor Autenrieth (1772 – 1835) que va encarregar a Kerner que analitzés exhaustivament els historials clínics d’un centenar de morts per botulisme. Kerner va concloure que l’aliment comú en tots els casos era un menjar típic de la zona, consistent en estómac de porc cuit farcit de botifarra negra. Kerner va intuir que la malaltia estava causada per una toxina que es desenvolupava a les salsitxes en mal estat.

Anys després, el belga Émile van Ermengem (1851 – 1932), deixeble de Koch, aïllà espores d’un bacteri desconegut, el Bacillus botulinum, en restes de carn que havia causat episodis de botulisme.

Autenrieth, catedràtic a la Universitat de Tubinga, es va especialitzar en medicina forense i va ser considerat un dels millors metges clínics alemanys durant la primera part del segle XIX (Fig.2). Ell és qui s’adona que en els intoxicats amb botulisme hi ha dilatació de les pupil·les i sovint veuen doble.

Anys més tard s’identifiquen set toxines diferents del bacil, que es designen per lletres, de la A a la G, que inhibeixen l’alliberació d’un neurotransmissor, l’acetilcolina, que transmet la senyal elèctrica des dels nervis fins al sistema múscul-esquelètic. El risc de mort pel botulisme és la paràlisi del diafragma i dels músculs esquelètics causada per algunes d’aquestes toxines.

La toxina botulínica pot matar, però se li ha descobert un poder terapèutic, l’eliminació de les arrugues facials perioculars. Això ho va descobrir casualment el matrimoni canadenc dels Carruthers l’any 1987. Alastair Carruthers (Fig.3) era dermatòleg i la seva dona Jean oftalmòloga. Ella tenia una malalta que no volia que deixés de posar-li toxina botulínica per corregir un estrabisme, perquè li havien desaparegut les “potes de gall”.

El Dr. Carruthers ha fet contribucions importants al camp de la Dermatologia, sobretot en l’ús de BOTOX® per a aplicacions cosmètiques, un descobriment que va fer amb la seva dona, la Dra. Jean Carruthers, el 1987. Té més de 100 articles publicats i ha escrit nombrosos llibres de text. Va exercir de president de l’Associació Canadenca de Dermatologia des de 1998 fins a 1999, i de la Societat Americana de Cirurgia Dermatològica durant el període 2006-2007.

Els Carruthers no van intuir el negoci que podien fer dedicant-se a la dermoestètica i no van patentar el descobriment de la medicina que eliminava les arrugues (Fig.4).

La infiltració local de toxina botulínica es considera el tractament d’elecció i més eficaç en la majoria de les distonies focals. Aquest tipus de distonies es caracteritzen per afectar un únic múscul o un grup muscular i són les més freqüents durant l’edat adulta.

El blefaroespasme, o contracció intermitent o persistent de la musculatura orbicular dels ulls, va ser la primera distonia focal tractada amb la infiltració local de toxina botulínica. Altres tipus de distonies que es beneficien espectacularment d’aquest tractament són el torticoli espasmòdic i certes distonies de membres denominades ocupacionals (rampa de l’escrivent) i afeccions que cursen amb una hiperactivitat muscular, com la síndrome de Tourette.

També s’usa la toxina botulínica per tractar la incontinència urinària en els paraplègics. Les dades existents en l’actualitat mostren que el seu ús és eficaç en un 60% dels pacients. El seu principal avantatge és que només s’ha de repetir l’administració cada sis o nou mesos.

Referències

Walter Ledermann D. Historia del Clostridium botulinum. Rev Chil Infect 2003; 20: 39-41.

F. Erbguth, M. Naumann. Historical aspects of botulinum toxin: Justinus Kerner (1786-1862) and the «sausage poison». Neurology, 1999; 53:1850-1853.

J.D. Carruthers, J.A. Carruthers. Treatment of glabellar frown lines with C. botulinum-A exotoxin. J Dermatol Surg Oncol, 1992; 18:17-21