El primer que va caracteritzar la febre tifoide com una malaltia infecciosa independent de tota mena d’altres febres fou Pierre Louis (Fig.1) el 1829 en una monografia titulada “Recherches anatomocliniques, pathologiques et therapéutiques sur la fièvre typhoïde”.

La paraula tifoide s’utilitzava des de feia molt temps per designar una febre que s’associava a un estat de sopor. El primer en utilitzar-la fou l’anglès Thomas Willis, el pare de la Neurologia, el 1643 (veure aquesta entrada del blog de 24/6/22). Després la utilitza Junker el 1718, i més tard Boissier de Sauvages, professor de Montpeller, el 1759.

No obstant, el terme tifoide induïa a confusió per designar la malaltia que provocava una lesió molt característica consistent en una ulceració de les plaques de Peyer, ja que també servia per designar el tifus exantemàtic que està causat per una rickèttsia i és d’una gravetat molt superior.

Molts altres autors, a primers del segle XIX, comenten les característiques clíniques de la febre tifoide, però cap és capaç d’identificar-ne l’origen.

El primer en pensar que és una malaltia contagiosa abans que s’hagi identificat el germen culpable és William Budd (Fig. 2), un metge anglès que creia que la femta dels malalts amb tifoide contenia un “principi causant de la malaltia”, que es transmetia a través de la roba, els aliments i l’aigua.

El descobriment de l’agent etiològic es deu a Carl Joseph Eberth (1835 – 1926) (Fig.3), que pogué recuperar el mateix bacil de la melsa de 12 casos autopsiats i dels ganglis mesentèrics d’altres sis casos, al mateix temps que no en trobava en cap teixit de 20 malalts, morts per altres malalties.

Georg Theodor Gaffky (1850-1918) (Fig.4), investigador col·laborador de Koch, fou qui aconseguí cultivar-lo. No va poder reproduir la malaltia a uns seixanta animals de laboratori, demostrant que la febre tifoide és una malaltia exclusivament humana. Tampoc pogué aïllar el bacteri de la sang ni de les deposicions dels pacients. El germen seguia denominant-se bacil d’Eberth, però també Salmonella tiphy.

Un bacteriòleg francès, Georges-Fernand Widal (1862-1929) (Fig. 5) va proposar un test de seroaglutinació, conegut com test de Widal, que permet fer el diagnòstic sense necessitat de detectar el germen.

La febre tifoide ha estat tradicionalment una malaltia de militars, causant epidèmies a les casernes i produint un dany devastador en els exèrcits. A la guerra de Crimea, entre 1853 i 1856, els exèrcits d’Anglaterra i França tingueren el triple de baixes més per febre tifoide que causades per l’enemic.

Els primers intents de vacuna anti-tifoide per humans van ser fets per Almroth Wright, professor de bacteriologia del St. Mary’s School of Medicine, i que era el superior de Fleming, i per Jaume Ferran. La vacuna de Ferran fou eficaç en prevenir la febre tifoide en els treballadors del clavegueram de l’ajuntament de Barcelona, però fou objecte de crítiques perquè la seva administració era dolorosa i va deixar de fabricar-se.

Wright utilitzà una vacuna tífica amb bacils morts per calor, que es va administrar a l’exèrcit francès en la Primera Guerra Mundial, però no es va generalitzar perquè causava reaccions locals i generals.

Les millores en la higiene de l’aigua de beguda i el descobriment del cloramfenicol el 1947, un nou antibiòtic extraordinàriament eficaç en la febre tifoide, va convertir aquesta malaltia en menys perillosa del que ho havia estat en el primer terç del segle XX.

Referències

W. Ladermann D. Una historia del bacilo de Eberth desde Junker hasta Germanier. Rev. Chil. Infect., 2003; 20; 58 -61

Tuells J. El estupor de las fiebres confusas: tifoidea y vacuna de Almroth Wright. Vacunas. 2009;10(2):64-7 65