La creació de l’especialitat de medicina familiar i comunitària a Espanya, amb la constitució de societats científiques de medicina de família i les seves corresponents revistes científiques, va representar una revolució, ja que la medicina general, com es deia abans, es convertia en una especialitat mèdica de la mateixa categoria que les especialitats històriques, que exigia una preparació dins del sistema MIR, igual que les altres, i programes específics per aquesta especialitat.

Durant els anys previs a la instauració d’aquesta nova forma d’exercici de la medicina, a Catalunya va haver-hi un debat entre els que preferien la implantació d’un model d’atenció primària estatunidenc, bàsicament privat, o un model francès que és privat pel metge, però públic per l’usuari, o un model britànic (Fig.1).

Aquest darrer model tenia la credibilitat de tenir tradició científica i tenia una revista com el British Medical Journal i una societat científica, com el Royal College of General practitioners.

A Espanya es va decidir per un model funcionarial, en el que els metges d’Atenció Primària visitessin en centres, on poguessin disposar d’elements comuns, amb un model d’història clínica informatitzada, i disponibilitat pels pacients de jornades prolongades.

El model espanyol té l’inconvenient de no tenir en compte els criteris de meritocràcia. El salari és el mateix per tothom, tant si visites molts malalts o pocs, o de si ho fas bé o menys bé, o si ets amable o una mica aspre amb els malalts.

El que sí teniem a casa nostra era un gran nombre de metges d’Atenció Primària entusiastes, generosos i dedicats que han permès neutralitzar durant una època les deficiències estructurals del sistema (Fig.2).

Per molts d’aquells metges d’atenció primària catalana, creatius, entusiastes i generosos, Julian Tudor Hart va ser el seu gran inspirador.

Hart era fill d’un traumatòleg anglès que va estar a la Guerra Civil espanyola com a membre de les Brigades Internacionals, que segurament va transmetre a Julian, el seu fill, l’interès i l’afecte per Espanya.

Estudia a Cambridge i després a la St. George’s Medical School de Londres. Comença la seva pràctica professional a Londres, on s’interessa per l’epidemiologia degut a la seva relació amb sir Richard Doll (veure aquesta entrada del blog de 16/9/21) i Archie Cochrane. Al cap d’uns anys de fer d’epidemiòleg, troba que la feina no l’omple prou i abandona Londres per anar a treballar a un poble miner gal·lès, Glyncorrwg, on exercirà de metge de capçalera durant 30 anys (Fig.3).

En aquests anys, estudia l’impacte que tenen en la salut els estils de vida. La seva màxima contribució fou el seu article a Lancet, “The Inverse Care Law” (La llei de cures inverses), en el que afirma que la bona atenció mèdica es relaciona inversament amb les necessitats de salut d’una població. És a dir, és més freqüent que els millors serveis estiguin on menys es necessiten perquè la població és més sana. I inversament, són més deficients en la població amb menor grau de salut.

Aquesta concepció de la professió mèdica i del sistema sanitari és conseqüència de la seva ideologia marxista, però segurament també per raons pragmàtiques. Hart creia millor que els metges de família estiguessin assalariats perquè es podien concentrar millor en la seva activitat laboral, però també cal fer notar que Hart pensava que estarien millor pagats, especialment els que treballessin en zones més degradades (Fig.4).

No podríem culpar Hart de les deficiències del nostre sistema d’Atenció Primària. Els salaris no són els apropiats per la feina que han de fer els metges. La pandèmia de COVID va trasbalsar el sistema. Molta feina, molt estrès, molta mortalitat entre els sanitaris, i el país només va agrair l’esforç i l’entrega de metges, infermeres, auxiliars i porta-lliteres amb aplaudiments cada tarda a les vuit. Quin cinisme! La política no van saber com retribuir amb diners el plus d’esforç que feien els sanitaris, i que no feien polítics ni altres estaments socials, com bancaris i empresaris que sí han guanyat molts diners des de la pandèmia.

Estic segur que Hart, tot i ser comunista, no hauria aplaudit sinó que hauria buscat fórmules imaginatives, més respectuoses per compensar l’entrega i dedicació dels sanitaris.

Referències

Hart, J. T. The Inverse Care Law. Lancet. 1971; i:405-12

Hart, J. T. Primary medical care in Spain. British Journal of General Practice. 1990; 40(335):255-8.

Joan Gené Badia, Amando Martín Zurro. Julian Tudor Hart (1927-2018): referente mundial indiscutible de atención primaria. Atenció Primaria, 2018; 50 (7) :385 – 386.

Oriol Ramis. In memoriam. Julian Tudor Hart (1927-2018). Gac Sanit., 2019; vol.33 no.3 : 304-305.