Ángel Pulido va ser, en la segona meitat del segle XIX, un dels metges més respectats del país. Excel·lent cirurgià, amb dedicació preferent a la Ginecologia, tingué una intensa activitat política, com senador reial vitalici, president del Col·legi de Metges de Madrid (1907 – 1915) i Director General de Sanitat (1901-1902). Malauradament el seu nom sembla haver-se oblidat injustament després de la Guerra Civil.

Va néixer a Madrid el 22 de febrer de 1852, on els seus pares tenien un celler. Fa els estudis de medicina en el Reial Col·legi de Cirurgia de Madrid. Un cop acabada la carrera, el 1874, ingressa per oposició en els cossos de la Sanitat Militar i l’Armada (Fig.1), però renuncia a les places obtingudes pocs mesos després.

Una part de la seva formació té lloc al costat de José María Esquerdo Zaragoza, professor de l’Escola Lliure de Medicina i al qual sempre va recordar com un dels seus mestres. Esquerdo va ser un psiquiatre i polític republicà valencià (Fig.2). Com a metge, es va interessar especialment per l’assistència als malalts mentals i els problemes jurídics que plantegen. Va introduir a Espanya la neuro-psiquiatria i la teràpia ocupacional.

Professor de l’Escola de Llevadores i de la Institució Lliure d’Ensenyament. El 1882, és nomenat Director del Museu d’Antropologia. Aquell mateix any obté el títol de doctor amb la tesi La lactància paterna.

Cirurgià general de formació, destaca per la seva dedicació a la ginecologia, en què va brillar com a clínic, tècnic i científic, fundant, el 1874, la Societat Espanyola de Ginecologia juntament amb Francisco Cortejarena Aldebó i Eduardo Castillo de Piñeyro. Molt introduït a partir d’un moment de la seva vida a l’administració sanitària, sempre va estar molt interessat en la millora de l’atenció mèdica i de tots els aspectes relacionats amb la medicina social (Fig.3).

Un dels seus mèrits més importants va ser la introducció de les especialitats quirúrgiques a l’Hospital Provincial de Madrid. S’hi deu sens dubte el desenvolupament de la cirurgia especialitzada a finals del segle XIX i començaments del XX, no només a Madrid sinó a la resta d’Espanya per la importància que van tenir aquests canvis a l’Hospital Provincial. La seva preocupació per incorporar a la medicina espanyola les noves tendències que imperaven en altres països el porta a fer multitud de viatges de treball per tot Europa, assistint a hospitals i congressos, i sent a la seva tornada sempre referència obligada per a aquells que volien introduir canvis a la pràctica de la medicina. En aquest sentit, són de gran valor els seus informes sobre l’estat de la medicina i de la sanitat als diversos països que va visitar.

Malgrat la seva dedicació a la política, mai va abandonar la seva condició de metge, i en el seu haver queden grans reformes sanitàries i d’higiene pública. La seva labor en la defensa i integració social dels cecs, igual que la seva defensa de l’eximent de responsabilitat de determinats pacients psiquiàtrics, com els dels pacients epilèptics.

El doctor Pulido, lluitador incansable per causes justes, havia conegut anys abans l’existència de comunitats de jueus que parlaven castellà antic i reconeixien que la seva pàtria era Espanya, d’on havien estat expulsats pels Reis Catòlics.

De les seves publicacions cal ressaltar, Estat actual de la medicina a Portugal i Espanya (1874), De la Medicina i dels Metges (València, 1883), Memòria sobre reformes dels Serveis dels Hospitals provincials de Madrid (1889), Memòria relativa als manicomis de Madrid (1889), La talla hipogàstrica (1889), Sanejament de les poblacions espanyoles (1902), Sanitat pública a Espanya i Ministeri Social de classes mèdiques (1902), Memòria sobre l’especialitat genito-urinària (1904), La capacitat sanitària d’Espanya (1907), La tuberculosi i la seva profilaxi social (1917), i l’Estat actual de l’experimentació mundial sobre la doctrina antituberculosa del doctor Ferran (1921).

Va traduir diversos llibres, i entre ells, Tractat clínic de les malalties de les dones (Madrid, 1879) de Robert Barnes, i La ciència i l’art de la cirurgia o Tractat de lesions quirúrgiques, malalties i operacions (Madrid, 1883-1884) de John Eric Erichsen. La seva insistència va propiciar que, durant la Iª Guerra Mundial, Espanya donés protecció a nombrosos jueus que patien persecució a França o Palestina, però no serà fins a la fi d’aquesta guerra i posterior desmembrament de l’Imperi Otomà (el 1924, la dictadura de Primo de Rivera dóna aquest important pas), quan es promulgui el primer Decret que permetia als descendents dels sefardites sol·licitar la nacionalitat espanyola.

Va ser President del Real Consell de Sanitat, del Consell de Protecció a la Infància, i Vicepresident de la Societat Anatòmica Espanyola. Va rebre diverses condecoracions com la Gran Cruz del Mèrit Militar, Caballero de la Legió d’Honor i Orde d’Alberto de Saxònia. El 1884, ingressa com a acadèmic numerari a la Reial Acadèmia de Medicina, amb el discurs Evolució històrica de la medicina, de la qual va ser nomenat Secretari perpetu el 1912.

Referències

VALENTÍN MATILLA GÓMEZ. Ángel Pulido Fernández. En: 202 biografías académicas. Madrid, Real Academia Nacional de Medicina, 1987, 60-61.

ÁNGEL PULIDO MARTÍN. El Dr. Pulido y su época. Madrid, Imprenta Federico Domenech, 1945.

JOSÉ MARÍA LÓPEZ PIÑERO, José María Esquerdo Zaragoza (1842-1912), Mente y Cerebro, 33, 2008, págs. 9-11.