Durant molts anys, la Facultat de Medicina de Barcelona va tenir tres catedràtics de Patologia Mèdica. Cadascun d’ells disposava d’una sala d’homes i una de dones a l’edifici destinat a hospital per poder ensenyar els alumnes i fer les pràctiques. El costum establia que els tres catedràtics de Patologia Mèdica impartissin sempre l’assignatura a la mateixa cohort d’estudiants de manera que, cada tres anys, un dels tres començava el primer curs de patologia mèdica amb els estudiants que feien quart curs de carrera, i els seguien donant classe en el cinquè curs i també en el sisè curs.
El professor Joan Gibert Queraltó va dirigir la Clínica Mèdica C de l’Hospital Clínic des de l’any 1944, any en què va guanyar una càtedra de Patologia Mèdica de la Facultat de Medicina de Barcelona a la mort del Dr. Francesc Ferrer Solervicens, fins l’any 1968, en què es va traslladar a la Clínica Mèdica A, que el professor Pedro Pons havia deixat vacant per jubilació.
Aleshores, la Clínica Mèdica C va ser ocupada pel professor Ciril Rozman, que era catedràtic de Patologia Mèdica a la Universitat de Salamanca des de l’any 1967 i havia guanyat la càtedra de Barcelona que deixava buida el professor Pedro Pons. Mentrestant, la Clínica Mèdica B, dirigida pel professor Máximo Soriano, no va experimentar cap canvi en la seva direcció durant aquest període de temps.
La Clínica Mèdica C i les altres dues clíniques mèdiques van desaparèixer l’any 1972 quan es va reformar l’Hospital Clínic, i l’organització de l’hospital, fonamentada fins llavors en les càtedres universitàries, es va estructurar per serveis d’especialitat.
El Dr. Joan Gibert Queraltó (1907-1998) era un home corpulent, amb la pell de la cara rogenca, ben pentinat i sempre molt ben vestit (Fig.1). Era summament educat. Li agradava tenir públic, format pels metges de la sala i els estudiants, quan acabada la visita explicava anècdotes de la Guerra Civil, de la seva estada a Cadis com a metge de l’Armada o de la seva formació de postgrau a Viena. En acabar, s’acomiadava, agraint el temps que li havien dedicat.
Per poder estudiar medicina, havia treballat d’estibador de trens de càrrega perquè el seu pare es negava a pagar-li la carrera, ja que volia que s’ocupés del negoci familiar. Es va llicenciar en només quatre anys i, tot seguit, se’n va anar a París amb una beca i més tard, a Viena on es va formar amb Eppinger. Es va decantar per especialitzar-se en cardiologia, incorporant-se, quan va tornar a Barcelona, al servei del professor Pedro Pons, per dirigir el Dispensari de Cardiologia.
El 1943, amb 36 anys, guanyà les oposicions a la càtedra de Patologia Mèdica de la Universitat de Saragossa i, un any més tard, va obtenir la plaça del professor Ferrer Solervicens, que acabava de morir, a la Facultat de Medicina de Barcelona. Al seu servei es va reunir un equip mèdic de cardiòlegs d’alt nivell que constituïen l’Escola de Cardiologia de Barcelona, que va ser única a l’estat espanyol durant molts anys i referència per a la formació dels cardiòlegs hispanoamericans. Quan la consulta externa de la Clínica Mèdica C es va fer petita per albergar un equip de cardiòlegs que havia anat creixent, l’Escola de Cardiologia es va traslladar a un edifici que depenia de Sanitat Exterior del Port, ubicat al port de Barcelona. Anys després, tota l’Escola de Cardiologia, quan el Dr. Gibert ja s’havia jubilat, es va traslladar a l’Hospital de Sant Pau.
Des dels seus temps d’estudiant, Joan Gibert es va revelar com un poliglot consumat. Aquesta facilitat pels idiomes li va permetre mantenir una relació excel·lent amb els especialistes d’arreu del món i se’n van beneficiar també els seus deixebles gràcies a les seves relacions internacionals.
El mes de setembre de 1962, abans de començar el curs acadèmic en què em tocava fer el quart any de carrera, vaig sol·licitar entrar com alumne intern a la Clínica Mèdica C que regentava el professor Gibert Queraltó, catedràtic amb qui em corresponia fer l’assignatura de Patologia i Clínica Mèdica.
La Clínica Mèdica C ocupava el pavelló nº4 de l’Hospital Clínic, on ara s’ubica el Servei de Pneumologia. Disposava d’una sala d’homes a la planta baixa, i de dues sales de dones, una al segon pis i l’altra al tercer. A la planta baixa hi havia un petit despatx pel catedràtic i la secretària i una aula de sessions, on es presentaven els casos clínics.
Un dia a la setmana, passava visita el professor Gibert, a qui els metges feien un resum de cada cas, amb la seva hipòtesi diagnòstica, que el professor Gibert corroborava, fent alguna cita d’algun text clàssic, percudint la melsa o auscultant el cor.
Un altre dia a la setmana, passava visita el Dr. Nolla, que era un dels dos professors adjunts de la càtedra. L’altre era el Dr. Joaquín Tornos, que era aragonès i havia vingut a Barcelona amb el Dr. Gibert quan aquest va tornar de Saragossa.
La sala de dones tenia de cap el Dr. Ferran Fernández Nogués, que va ser professor adjunt de la càtedra (Fig.2). Era un clínic excel·lent, que només tenia 32 anys quan jo vaig arribar a la Clínica Mèdica C. Era molt amable amb tothom i mai no deia una paraula més alta que una altra. Quan es va fer la reforma de l’hospital, l’any 1972, va optar per anar a l’Hospital de Bellvitge, on va ser el cap del Departament de Medicina Interna, i on creà la primera unitat de malalties infeccioses dins els hospitals de l’Institut Català de la Salut (ICS).
Quan l’Hospital Clínic estava organitzat segons les càtedres universitàries, cada Clínica Mèdica tenia els seus propis especialistes, que rebien les consultes dels metges de la sala. Estaven ubicats a la consulta externa de la Clínica, on se seguien alguns malalts que eren donats d’alta o els que eren remesos per col·legues a la cerca d’una opinió experta. Al servei del Dr. Gibert destacaven els cardiòlegs i els neuròlegs.
El 1968, es va produir una circumstància que va tenir un notable impacte en els metges de la Clínica Mèdica C. La jubilació del professor Pedro Pons, en complir els 70 anys, va determinar que el professor Gibert traslladés el seu servei a la Clínica Mèdica A, que estava situada al pavelló nº9. Això va implicar un augment d’espai i de llits, i va determinar un rejoveniment del servei, ja que per raons diverses van deixar de venir a l’hospital la majoria dels metges assistents a la Clínica Mèdica C. Els doctors Fernández Nogués i Badrinas van anar a l’Hospital de Bellvitge, els doctors Nolla i Garcés a l’Hospital d’Infecciosos, el Dr. Tornos va ser nomenat el 1971, a la mort de Pedro Pons, cap del departament de Medicina de l’Hospital Vall d’Hebron, i els altres metges assistents van passar a exercir la medicina extra-hospitalària. Les dues sales de dones es van fusionar en una de sola, dirigida pel Dr. Joan Rodés, que ja havia arribat a ser professor adjunt de la càtedra. El Dr. Terés va assumir la direcció de las sala d’homes.
Amb aquest canvi la Clínica Mèdica C deixà de ser el 1968 la càtedra de Gibert Queraltó i es va convertir en la del profesor Rozman, i la Clínica A va deixar de ser la de Pedro Pons per ser la Gibert.
Referències
Miquel Bruguera i Cortada. Els últims anys de la Clínica Mèdica C de l’Hospital Clínic de Barcelona: Una experiència personal. Gimbernat, 2021; 74: 141-153
Blog de Miquel Bruguera sobre curiositats de la història de la medicina 
Grata memòria del Professor Gibert-Queraltó, company de carrera del meu pare Romà Massot Gimeno. No sé que hi havia de cert o de llegenda… crec que tenia fama de percudir amb exactitud, i precisar les aurícules… D’altra banda vaig gaudir de la docència i simpatia del seu adjunt de càtedra, l’inoblidable Prof. Carles Oliveras de la Riva, que dirigia el departament de Neurologia. Durant tres anys vaig conèixer la personalitat d’un senyor de Barcelona, proper i molt clar ensenyant.
Romà Massot
M'agradaM'agrada