La pòlio, abreviatura usual de poliomielitis, és una malaltia infecciosa en fase d’erradicació al món gràcies a campanyes de vacunació intensives que s’han fet des de la disponibilitat de vacunes orals.

És una malaltia causada per un enterovirus neurotròpic, que provoca una lesió de les neurones motores de la medul·la espinal i del tronc cerebral. La infecció aguda és asimptomàtica en el 90-95% dels casos. La infecció provoca en un 5-10% dels casos un quadre pseudo-gripal autolimitat i, en menys de l’1%, causa un episodi de dolors musculars intensos acompanyats de paràlisi flàccida, que pot ser causa de mort si es produeix paràlisi dels muscles respiratoris.

A finals del segle XX, es produïen gairebé mil casos de paràlisis al dia. Alguns d’aquests presentaren, al cap dels anys, una síndrome de discapacitat amb dolor a les extremitats paralitzades, que es coneix amb el terme de “síndrome post-pòlio”.

La pòlio aparegué en forma de brots epidèmics a mitjans del segle XIX, que es mantenen fins els anys 50 del segle actual quan apareixen les vacunes. El pediatre suec Karl Oskar Medin (1847 – 1927) (Fig.1), cap del servei de l’Hospital General Infantil d’Estocolm va ser el primer en adonar-se que la pòlio tenia un caràcter epidèmic i que és fonamentalment una malaltia pediàtrica. Per aquesta raó, durant un cert temps la pòlio, també coneguda com a paràlisi infantil, fou coneguda com a “malaltia de Heine-Medin”, en reconeixement per haver sigut els primers en caracteritzar els primers la malaltia. Jakob Heine (1800 – 1879) era un tècnic ortoprotètic alemany que relacionà la presència de lesions medul·lars inflamatòries amb una paràlisi flàccida (Fig.2).

Landsteiner, el mateix que descobreix els grups sanguinis, és qui descobreix el virus de la pòlio.

El 1952, es va produir el pitjor brot de pòlio als Estats Units, que va causar 3.145 morts i causà greus seqüeles a 21.269 persones. El 1955, Jonas Salk aconsegueix una vacuna contra la pòlio al cap de vuit anys treballant-hi i, el 1961, Albert Sabin n’aconsegueix una oral.

S’estima que, a Espanya, la pòlio afectà unes 20.000 persones, la majoria nens, entre els anys 1950, quan comença l’epidèmia, i el 1967, quan es comença a usar la vacuna oral Sabin (Fig.3).

Amb l’ús de les vacunes, es comprova una reducció progressiva de la incidència de casos, primer a Europa, Estats Units i Regne Unit, i després a la resta del món, fins que es constata l’erradicació de la malaltia a Europa després de més de 20 anys.

La lluita contra la pòlio a Espanya no es pot considerar òptima. No es va fer un registre d’afectats, per això no es pot conèixer amb precisió la magnitud de l’epidèmia. Tampoc es va utilitzar la vacuna Salk, perquè era intramuscular, però això va retardar el control de la malaltia gairebé en 10 anys. La gestió del combat contra la pòlio va ser motiu de debat i de pugna per controlar la política sanitària entre grups del poder, com sectors catòlics, sectors franquistes, etc. (veure aquesta entrada del blog de 12/7/22).

Referències

Sabin AB. Oral poliovirus vaccine: history of its development and use and current challenge to eliminate poliomyelitis from the world. J Infect. Dis., 1985; 3: 420-436.

García Sánchez JE, García Sánchez E, García Merino E, Fresnadillo MD., La polio, el largo camino hacia el final de la partida. Enf Infec Microbiol Clin., 2015; 33, 69-78.