La creació de la Societat
La història oficial de la Societat Catalana de Cirurgia comença a principis de l’any 1927, ara fa gairebé cent anys. En una reunió a l’Ateneu Barcelonès, els cirurgians Enric Ribas i Ribas (Fig.1), Joaquim Trias i Pujol (Fig.2) i Joaquim Salarich i Torrents (Fig.3) van proposar reunir en una primera assemblea a tots els cirurgians de Barcelona per crear una associació específica que facilités les relacions dels cirurgians catalans.

Els convocats acorden crear una comissió que redacti uns estatuts per presentar a una assemblea. Aquesta assemblea aprova els estatuts definitius el dia 5 d’abril de 1927. El nom proposat fou Societat Catalana de Cirurgia, però el Governador Civil, General Jaime Milans del Bosch, no el va acceptar i el va fer canviar, reduint l’àmbit de la societat a la ciutat de Barcelona. Per aquest motiu el nom enregistrat fou el de Societat de Cirurgia de Barcelona. Tots els membres fundadors van passar a ser membres numeraris i es va escollir una Junta de Govern. El primer president va ser precisament l’Enric Ribas i Ribas (1927-1929) i el primer secretari Joaquim Salarich i Torrents.

El dia 26 de setembre de 1927, se celebra la sessió inaugural de la Societat de Cirurgia de Barcelona en la qual, després del discurs del president, el Dr. Rodolf Matas, nord-americà fill de pares catalans, pronuncià la lliçó magistral “Observacions preliminars que regeixen el tractament quirúrgic dels aneurismes“. Se’l va nomenar soci de mèrit, inaugurant una tradició que encara es conserva. El segon president va ser en Manuel Corachan i Garcia (1930-1931) (Fig.4) i el va seguir en Joan Puig-Sureda (1932-1933) (Fig.4).

La fi de la Dictadura de Primo de Rivera i, més tard, la instauració de la República van tenir repercussions visibles en la Societat. El butlletí, que inicialment era en castellà, passà, a instància d’en Pere Gabarró i Garcia, que després seria secretari de la Societat, a publicar-se en català el mes de maig de 1931. També es va acordar en assemblea que el català fos l’únic idioma de la Societat. El 7 de febrer de 1933, el president Joan Puig-Sureda va convocar una assemblea extraordinària a fi de proposar el canvi de nom de la Societat de Cirurgia de Barcelona pel de Societat de Cirurgia de Catalunya. La proposta fou acceptada per aclamació.

El desenvolupament
L’expansió de la Societat es demostra per la gran quantitat de treballs científics que es presenten i per les conferències que es fan amb la intervenció de primeres figures quirúrgiques d’arreu del món. L’any 1934, se celebra un homenatge a Antoni Gimbernat, en el segon centenari del seu naixement sota la presidència de Joaquim Trias i Pujol (1934-1935). Un any després, el 1935, es va decidir en assemblea que els hospitals acollirien per torn les sessions científiques. El mes d’abril d’aquell any, durant la presidència de Joan Bartrina i Tomàs (1935-36), la Societat s’adhereix a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, però mantenint la seva independència estatutària, econòmica i directriu. El 2 de juny de 1936, té lloc l’última sessió científica de la Societat perquè la Guerra Civil espanyola esclata el mes següent.

L’any 1941, es crea la “Asociación de Cirugía de la Academia de Ciencias Médicas” en el si de l’Acadèmia i es nomena president novament a Joan Puig-Sureda (1941-1951) que fou seguit per Joaquim Trias i Pujol (1951-1953). L’any 1953, la presidència passa a Pere Piulachs i Oliva (1953-1961) qui, junt amb el secretari, Antoni Sitges i Creus, promouen l’antiga Societat, sense perdre el lligam amb l’Acadèmia.

El Govern Civil aprova la continuació amb el nom de “Asociación de Cirugía de Barcelona”, que va ser acceptat per imperatius polítics. La sessió inaugural es va celebrar el 24 de novembre de 1956. L’any següent, apareix la publicació “Barcelona Quirúrgica”. Durant la presidència de Pere Piulachs, l’any 1958, s’arriba al nombre de cent socis.

Durant el mandat del president següent, Josep Soler-Roig (1961-1965) (Fig.5), la “Asociación” creix molt. Es creen els premis Virgili (nacional i estranger), l’obertura del curs acadèmic es fa a l’amfiteatre Gimbernat de la “Real Academia de Cirugía de Barcelona” i els sopars anuals que la segueixen a l’antic Hospital de la Santa Creu. En aquella època es va intentar que l’Associació passés a dir-se “Real Colegio de Cirujanos de Barcelona”, sense èxit per l’oposició del “Ministerio de la Gobernación”.

El president és Jaume Pi i Figueras (1965-1969), que donà el nom de Gimbernat al premi Virgili estranger i decidí que cada soci tingués una medalla creada per l’escultor Subirachs. El va seguir en Vicenç Artigas i Riera (1969-1971), el qual va modificar els estatuts per tal de reduir a dos els anys de la presidència i de la secretaria. Va crear el premi Salvador Cardenal per als cirurgians joves. Atesa la poca assistència a les sessions dels hospitals en horari de feina, es va decidir fer-les a l’Acadèmia en hores de vespre/nit.

Sota la presidència de Ramon Arandes i Adan (1971-1973) es va canviar novament el nom de la “Asociación” que va passar a dir-se “Sociedad Catalana de Cirugía”. Tant aquest president com el següent, en Joan Agustí i Peypoch (1973-1975), van organitzar diverses reunions conjuntes amb metges francesos, aragonesos, valencians i anglesos, a part de les sessions mensuals reglamentàries. També es va col·laborar en l’organització del XXV Congrés de la “Société Internationale de Chirurgie”, Barcelona 1973, que va deixar com a seqüela un premi que s’atorgaria al millor treball presentat cada any, fins que fos possible, des del punt de vista econòmic.

En temps del president Víctor Salleras i Llinares (1975-1977), la duració dels càrrecs de president i secretari van passar de nou a una durada de quatre anys. També va tenir lloc a Vilallonga del Camp la celebració del segon centenari de la mort de Pere Virgili, inaugurant-se un monòlit commemoratiu i una exposició/homenatge.

La consolidació
Entre els propòsits del president Antoni Sitges i Creus (1977-1981) hi havia el d’aconseguir una bona revista de la Societat. Finalment, es va cancel·lar la col·laboració amb “Barcelona Quirúrgica” i es va editar la denominada “Acta Chirurgica Cataloniae”, amb gran diferència de contingut científic. També es va proposar al Govern Civil la catalanització del nom de la Societat. La petició va coincidir amb el traspàs de la regulació de societats i associacions a la Generalitat de Catalunya i, sense cap entrebanc, es passà al nom actual de Societat Catalana de Cirurgia, nom original amb el què volien començar l’any 1927. L’any 1985, s’encunyà una medalla d’argent pels actes acadèmics de rellevància que el president lluiria i traspassaria al president següent en cada sessió inaugural de curs en què pertoqués fer-ho.

Des de la dècada dels vuitanta, la Societat ha agafat una gran empenta que ha coincidit amb l’augment de metges i de cirurgians al nostre país. Ha augmentat el nombre de socis i s’ha ampliat la quantitat d’hospitals que poden prendre part en les sessions científiques. En efecte, des de l’adveniment de la democràcia i en especial durant la dècada dels vuitanta, el desenvolupament geogràfic de la sanitat pública va portar a l’eclosió dels denominats Hospitals Comarcals que es van anar desenvolupant arreu de Catalunya, creant nous serveis quirúrgics o potenciant els antics existents. L’any 1984, a Vic, van tenir lloc les primeres Jornades de Cirurgia dels Hospitals Comarcals, que des de llavors van anar celebrant-se, any rere any, amb el beneplàcit de la Societat Catalana de Cirurgia però sense que s’hi arribés a implicar formalment. Una comissió d’organitzadors vetllava per la seva continuïtat, cada any sota la responsabilitat d’un hospital diferent, que va permetre, l’any 2000, la seva 15ª edició. Paral·lelament, els Caps de Servei dels Hospitals Comarcals varen començar a reunir-se per compartir problemes comuns i cercar solucions compartides. El col·lectiu, que va passar a denominar-se Reunió dels Hospitals de Catalunya, es reuneix amb una periodicitat aproximada de cada tres mesos i, poc a poc, ha anat captant l’atenció de la Societat Catalana de Cirurgia que ha anat integrant, de manera progressiva, les seves inquietuds i els seus postulats.

Aquest període d’auge ha coincidit amb l’acció dels presidents: Jordi Puig-La Calle (1981-1985), Cristóbal Pera Blanco-Morales (1985-1989) i Josep Antoni Curto i Cardús (1989-1991) aquest darrer malgrat la desgràcia d’haver mort durant la seva presidència.

L’any 1993, es dugué a terme, amb èxit d’organització, assistència i nivell científic, el Primer Congrés Català de Cirurgia a Vic sota la presidència d’en Joan López Gibert (1991-1993), que va ser seguit del Segon Congrés Català de Cirurgia a Reus l’any 1997, sent president en Jordi Olsina i Pavia (1993-1997), i del Tercer a la ciutat de Girona l’any 2001 en l’època d’en Joan Sànchez-Lloret i Tortosa (1997-2001) que, durant la seva presidència, va modificar l’estructura de les sessions i va promoure la creació de Grups de Treball per a tractar en profunditat aspectes concrets de la Cirurgia General.

El primer President del segle XXI fou Laureà Fernández-Cruz (2001-2005), que ha estat seguit per Jordi Olsina i Pavia (2005-2009), Antoni Sitges-Serra (2009-2013), Joan Sala Pedrós (2013-2017), Salvador Navarro Soto (2017-2021) i Sebastiano Biondo (2021-2025).