Una idea molt estesa entre els que analitzen la qualitat de la universitat catalana és que la medicina catalana experimenta un empitjorament després dels Decrets de Nova Planta a principis del segle XVIII, pels que es tanca la Universitat de Barcelona. Aquest decrets són el càstig a Catalunya per la Guerra de Successió en la que fou derrotada el 1714.

Es considera que en la nova universitat que el govern de Felip V estableix a Cervera, la facultat de medicina no podria tenir gaire qualitat perquè el professorat d’una ciutat petita no podria tenir la mateixa experiència ni el nivell de competència que el professorat de la facultat de medicina de Barcelona (Fig.1). Cervera no tenia cap hospital i no podia ensenyar cirurgia, perquè no tenia cirurgians, i per tant s’havia de cursar la matèria de cirurgia al Col·legi de Cirurgia de Barcelona.

La universitat era catòlica: els seus alumnes anaven a missa cada dia, tots confessaven i combregaven un diumenge de cada mes. Es mirava molt la manera de vestir. Tots els estudiants havien d’anar amb hàbits llargs de baieta, amb exclusió expressa de tota mena d’adornament extern de seda (Fig.2). No podien portar espasa, ni cap altra mena d’armes. Els hàbits escolars eren: sotana llarga fins al calçat, negra i manteu.

Els que no gaudien de beca o no pertanyien a algun dels col·legis establerts a Cervera, vivien a les cases de la ciutat, no a la universitat. Els estudiants havien d’estar reclosos a casa; no podien sortir sense causes molt greus a partir de determinades hores del vespre.

Les limitacions per a la docència universitària de Cervera eren òbvies, però això no pressuposa que a Barcelona s’ensenyés gaire millor. El nivell de la medicina catalana, en la segona meitat del segle XVII i principis del segle XVIII, era d’una absoluta mediocritat. Excepte Joan d’Alòs, amb un certa producció en cardiologia de força qualitat, la resta del professorat no va fer aportacions massa destacades.

El 1674, Carles II havia nomenat Joan d’Alòs i Serradora, Protomèdic del Principat de Catalunya i dels Comtats del Rosselló i la Cerdanya, càrrec que significa que és la màxima autoritat sanitària catalana, de forma que li permet controlar l’exercici dels metges i al mateix temps lluitar contra l’intrusisme professional mèdic.

Pràcticament cap altre dels catedràtics de la Facultat de Medicina de Barcelona del segle XVII i de principis del XVIII havia fet cap contribució significativa al coneixement fisiopatològic, ni tampoc en el diagnòstic ni en el tractament de les malalties més usuals. Entre aquests catedràtics s’inclouen Jaume Solà, Josep Fornés, Jacint Andreu, Francesc Morelló, Rafael Esteve, i Jeroni Badi.

El Dr. Pedro Pons, potser per treure ferro al tancament de la universitat de Barcelona, deia el 1964 que la universitat de Cervera va donar homes cèlebres, però jo no n’he trobat cap, ni tampoc els ha trobat el Dr. Cardoner, el màxim expert català en la història de la medicina d’aquest període.

Amb Cervera alguns han fet l’apriorisme que no es podria ensenyar medicina a un bon nivell, perquè els que donaven classe no tenien aquest nivell, perquè eren simplement metges de poble, sense tenir en compte que tampoc tenia nivell la resta del país.

És a partir d’avançat el segle XVIII, amb la creació del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, l’any 1760, obra de Pere Virgili (veure aquesta entrada del blog de 10/11/21) que es produeix un canvi espectacular, de caràcter positiu, en el nivell de la medicina catalana.

Referències

J. Pi-Sunyer. Joan d’Alòs and the doctrine of the circulation of the blood. Yale Journal of Biology and Medicine. 1955;28:415-8.

Petit, M. Nota històrica sobre el Dr. Joan d’Alòs i Serradora. El Dr. Joan d’Alòs i Serradora i la seva contemporaneïtat científica europea. A Tres-cents anys de cardiologia: del somni a la realitat. Barcelona: Centre Quirúrgic Sant Jordi, 1994.