Abans de la Guerra Civil espanyola, els donants de sang depenien a Catalunya de cada hospital on es posessin transfusions de sang. La majoria dels donants eren familiars o amics del pacient que havia de ser transfós, i els altres eren donants retribuïts (una pesseta per cada cc de sang transfosa). En la primera categoria s’inclourien uns pocs donants altruistes no relacionats amb el malalt que s’havia de transfondre.

El Banc de sang de l’Hospital de sant Pau estava dirigit pel Dr. Ricard Moragas (Fig.1). A l’Hospital Clínic no es va inaugurar un Banc de sang fins l’any 1941, depenent de la càtedra del professor Valdecasas i dirigit pel Dr. Antoni Armengol Perecaula.

A cada donant se li mirava el grup sanguini del sistema ABO, que quedava registrat a la seva fitxa, de manera que se’l podria localitzar quan es necessités un donant del mateix grup sanguini per transfondre un malalt d’aquell grup. En aquell moment encara no s’havia identificat el sistema Rh.

Abans que Duran i Jordà s’ocupés de planificar la política de transfusió de sang de la sanitat republicana a Catalunya (veure aquesta entrada del blog de 30/4/24), quan es necessitava transfondre sang es buscava un o més donants del mateix grup sanguini que el del malalt, i se’l cridava d’urgència a l’hospital on s’efectuaria la transfusió directa, és a dir directament del donant al pacient. Aquest procediment era molt poc eficient, fet que explica que en l’únic hospital de Barcelona on hi havia un servei de Transfusió, que era l’hospital de Sant Pau, el nombre de transfusions que es van posar de 1932 fins 1935 va ser força baix: 28 el 1932, 63 el 1933, 109 el 1934, i 128 el 1935.

Per minimitzar els episodis d’incompatibilitat de Rh o d’algun grup sanguini menor, el Dr. Duran i Jordà barrejava la sang de sis donants del mateix grup ABO, de manera que la quantitat de sang d’un grup diferent al del receptor es reduiria en una sisena part, i conservava la sang en uns recipients especials.

L’estiu de 1937, es va fundar l’Agrupació de Donadors de Sang al Front, creada pel Dr. Frederic Duran i Jordà per obtenir sang destinada als llocs d’atenció dels ferits de guerra del front dels Pirineus, des d’on els metges Wenceslau Dutrem i Serafina Palma havien reclamat al Comitè de Sanitat del PSUC que hi transportessin sang, evitant el desplaçament dels pacients (Fig.2).

Inicialment els donants s’havien de desplaçar fins l’Hospital nº 18, a la muntanya de Montjuïc, on estava instal·lat el servei del Dr. Duran i Jordà per donar sang. La seu de Montjuïc es va substituir per un local al carrer Mallorca entre el carrer de Balmes i la Rambla de Catalunya, que era el consultori expropiat d’un ginecòleg, el Dr. Manuel Carreras, per facilitar l’accés dels donants per fer l’extracció de la sang.

Els donants eren captats per campanyes radiofòniques, en les que hi participava el Dr. Duran i Jordà (Fig.3), i com incentiu oferien augmentar el nombre de productes que es podien aconseguir amb la cartilla de racionament.

Gràcies a la col·laboració massiva de la població civil, mai va mancar sang i s’estima que l’Agrupació de donadors de sang va comptar amb uns 25.000 afiliats.

Acabada la guerra, les forces victorioses de la guerra van fer desaparèixer tot el que recordava l’existència de l’Agrupació de donadors de sang, i fins i tot es va ajusticiar el seu president, el sr. Emili Salazar Ventura, de 52 anys d’edat, que va ser condemnat a mort en un judici sumaríssim el 17 de febrer de 1939 i afusellat a Barcelona per l’únic delicte d’haver presidit l’Agrupació de Donadors de sang pels ferits de l’exèrcit roig, i per ser comunista.

Referències

Martínez-Vidal A., Pons Barrachina E. Transfusión sanguínea y movilización popular en la retaguardia: La agrupació de donadors de sang de Catalunya (1937 – 1939). Asclepio, 2022; 74 (1): 1-12.

Hervas Puyol C. Inici i desenvolupament de les transfusions a Catalunya: La Guerra Civil. Rev R. Acad. Med. Cat., 2017; 32: 70-73.