José Luis Arteta Aljíbez (1912 – 1957) va ser un patòleg de la postguerra immediata, un dels últims deixebles de Ramon y Cajal, que va morir als 45 anys d’una poliomielitis l’any 1957, durant l’epidèmia de pòlio que patí Espanya (Fig.1).

Havia guanyat la càtedra d’Anatomia Patològica de la universitat de Santiago el 1944, només tres anys després d’acabar la carrera, però no va arribar a ocupar la plaça i va decidir quedar-se a Madrid treballant com a patòleg amb els clínics més destacats del país, Dr Carlos Jiménez Díaz i Dr Gregorio Marañón (Fig.2).

Arteta era d’ideologia liberal-progressista i durant la República va intervenir en la defensa de Madrid, però no va ser represaliat pel govern franquista perquè encara era estudiant de medicina i el seu nom no devia estar en els fitxers de la policia franquista, en no ser denunciat per cap metge. Va acabar la carrera l’any 1941, quan ja tenia 29 anys (Fig.3).

Havia après a preparar mostres de teixits al laboratori de Cajal per examinar-los al microscopi. Més endavant es va convertir en un expert en fixar els teixits per congelació per fer exàmens preoperatoris. El seu pare era també patòleg i tenia un laboratori propi on hi feia pràctica privada.

Va ser deixeble de Francisco Tello (veure aquesta entrada del blog de 4/7/24), el primer catedràtic d’Anatomia Patològica de la universitat espanyola.

Tenia un caràcter molt difícil. Era, en general, sarcàstic, malcarat, malparlat, però entregat a la feina i disposat a ajudar a qui li demanava ajuda. Era molt didàctic i dotat per la docència. Entre els seus amics destacava Pío Baroja, també metge, però sense exercici, de qui era no només amic, sinó que també li feia de metge.

Un exemple del seu caràcter bel·licós és la seva baralla amb Dr Carlos Jiménez Diaz, a qui va plantar, tot i que aquest li demanava excuses i li pregava que es quedés.

El conflicte es planteja en la sessió clínica en la que Jiménez Diaz fa el diagnòstic del cas abans de conèixer el resultat de l’autòpsia. Don Carlos sempre s’arriscava en els seus diagnòstics perquè ningú gosava qüestionar-los. En una malalta va fer el diagnòstic de trombosi de l’aorta, malgrat les troballes anatòmiques que farien descartar aquest diagnòstic. Don Carlos es dirigeix a Arteta, que li desmuntava el diagnòstic, i li pregunta: “Es que Ud. no ha oído hablar de las trombosis sine trombo? Arteta li respon “Es que a Ud no le han enviado nunca a tomar por viento?”.

Arteta va abandonar la sessió indignat i mai més va col·laborar amb Jiménez Díaz.

Arteta va morir durant l’epidèmia de poliomielitis que va afectar Espanya el 1957, amb un quadre d’insuficiència respiratòria aguda. Van circular rumors de que Arteta s’havia inoculat el virus de la pòlio per investigar algun tractament, però això és improbable, ja que van morir set persones adultes en el barri on vivia Arteta, fet que suggereix que Arteta es va infectar de la comunitat.

Referències

Luis Alfaro. José Luis Arteta: la transición de la escuela neurohistológica de Cajal a la patología diagnóstica asistencial. XXIX Congreso SEAP, Granada, 2019.