Juan Manuel Aréjula és el fill d’un cirurgià major del Regiment de Dragons d’Edimburg, destacat a la ciutat de Lucena. Previsiblement volgué estudiar medicina de petit per la influència del pare metge. Fa la carrera al Reial Col·legi de Cirurgia de Cadis, on es formaven els que volien ser cirurgians navals, de 1772 a 1776.

Un cop graduat, Aréjula va estar embarcat durant sis anys com metge al càrrec de la tripulació, en vaixells mercants o en les guarnicions instal·lades en les colònies d’ultramar. En aquests anys, es produeix a Espanya un intent per millorar el nivell científic del país, mitjançant la dotació de beques per ampliar estudis a països europeus. Aréjula es beneficia d’aquesta política i rep una beca per anar a Paris a formar-se en Química, que llavors era una disciplina en expansió a Europa, en la que molts dels que la practicaven eren metges.

El mestre d’Aréjula a Paris és el metge i químic Antoine-François de Fourcroy (Fig.1), un dels més prestigiosos del moment.

La darrera part de la seva estada a Europa (1789 – 1791) la passa a Anglaterra i Escòcia, fent una recopilació de material per endur-se a Cadis, on torna a principis de 1791, ja que l’han nomenat catedràtic de Química en el Col·legi de Cirurgia de Cadis.

No va poder prendre possessió de la càtedra perquè no s’havia construït un laboratori de Química per fer pràctiques en el Col·legi. De fet, Aréjula no va poder donar classe fins 1796.

Durant el període de 1800 a 1804, van ocórrer diversos brots epidèmics de febre groga a les províncies andaluses occidentals. Durant aquests anys, Aréjula es promou com a metge expert en aquesta malaltia, sobre la que va escriure articles i fullets. El seu llibre més destacat és “Breve descripción de la fiebre amarilla”, publicat el 1806 (Fig.2).

El 1807, és nomenat protometge de la ciutat de Cadis, però al mateix temps se li bloquegen les seves iniciatives de reformar el funcionament del Col·legi de Cirurgia de Cadis, encàrrec que li havien fet el 1800 en ser elegit vicedirector.

En els anys subsegüents, Aréjula va recuperant credibilitat i autoritat per dur a terme la reorganització de la sanitat de l’exèrcit, objectiu que li havien encarregat a ell. Igualment li segueixen encarregant que dirigeixi les actuacions per frenar l’expansió de les epidèmies de febre groga, com la que apareix el 1810. El 1811, el nomenen president del protomedicat, que s’ha restituït amb un nom diferent: Tribunal suprem de Salut Pública. Aquests fets tradueixen la bona sintonia d’Aréjula amb les corts de Cadis com a liberal i per tant oposat als que pertanyen al sector més conservador. No obstant, els conservadors aconsegueixen la seva caiguda en desgràcia, en la que perd tots els càrrecs que tenia, menys la seva funció docent al Reial Col·legi de Cirurgia. El 1814, és desposseït de càrrecs i honors, i sotmès a la investigació de la seva conducta política.

Aréjula es manifesta cada cop més compromès amb el liberalisme. Durant el Trieni liberal del regnat de Ferran VII, és nomenat president de la Comissió nomenada per reformar els estudis de medicina. Aréjula es veu en risc per l’agressivitat del sector conservador, partidari de la política de Ferran VII, per això decideix fugir a Anglaterra. Ho fa per Gibraltar i d’allí embarca cap a Londres. Està molt frustrat perquè no té activitat científica ni professional. El 1830, està malalt i vol tornar. Demana clemència al rei, perquè vol tornar a Espanya. El rei li denega i Aréjula mor als pocs dies.