Les primeres transfusions sanguínies a Catalunya es posen abans de la Guerra Civil com a tractament de les anèmies agudes, generalment post-hemorràgiques. Eren transfusions directes, on la sang del donant passava directament al receptor (Fig.1). Cada hospital tenia el seu grup de donants, ordenats segons el grup sanguini ABO. Quan hi havia una indicació de transfusió, se sol·licitava a donants del mateix grup sanguini que el del malalt que anessin a donar sang a l’hospital.

La sang no es podia conservar i s’havia de transfondre en hospitals que tinguessin desenvolupat el sistema de donació, que a Catalunya es limitava als hospitals Clínic i de Sant Pau de Barcelona.

Aquest model va canviar durant la Guerra Civil degut a l’enginy de Frederic Duran i Jordà (Fig.2), un metge de laboratori d’anàlisis clíniques, però no transfusor, a qui la Comissió de Sanitat del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) li havia encarregat que posés a l’abast de les unitats militars que estaven al front les unitats de sang necessàries per transfondre als ferits, tant civils com militars, en el mateix lloc on eren atesos mèdicament.

Duran i Jordà organitza i dirigeix el Servei de Transfusions de sang de la Generalitat de Catalunya, que s’ubica a Montjuïc, al Pavelló Hospital nº 18, actualment l’Institut Cartogràfic de la Generalitat. També organitza una agrupació de “donadors” de sang voluntaris, als que s’estimulava ampliant la seva targeta de racionament. Acabada la guerra, l’Agrupació de donants es va dissoldre i el seu president, Emili Salazar Ventura, va ser afusellat per les topes franquistes.

Duran i Jordà utilitza un sistema de conservació de la sang, amb citrat sòdic i glucosa, que li permet emmagatzemar en flascons de vidre la sang donada durant un parell de setmanes, i un sistema de transport de la sang refrigerada al front.

Acabada la guerra, Duran i Jordà marxa a l’exili al Regne Unit, on col·labora en la creació de serveis de transfusió sanguínia, que tindran una gran utilitat durant la Segona Guerra Mundial, que s’acosta.

En els anys precedents a la Guerra Civil hi havien pocs serveis d’Hemoteràpia a Catalunya, de fet només dos, un a l’Hospital de Sant Pau i l’altre a l’Hospital Clínic. A Sant Pau, les primeres transfusions s’administren a malalts hospitalitzats per metges del servei de transfusions, que dirigia el Dr. Ricard Moragas (Fig.3), amb qui col·laborava el Dr. Manuel Miserachs.

El Dr. Manuel Miserachs (1906 – 1980) havia estat intern, quan era estudiant de medicina al servei del professor Antoni Trias i Pujol, i es va llicenciar el 1930. El 1932, ingressa en el servei d’Anàlisis de l’Hospital de la Sant Pau, on es crea el primer servei de Transfusions de Catalunya, del que el Dr. Miserachs seria metge del servei des 1933 fins 1949 (Fig.4).

A l’Hospital Clínic, el professor Antoni Trias encarregà dos dels seus col·laboradors que es cuidessin de les transfusions de l’Hospital, el Dr. Antoni Armengol Peracaula (Fig.5) i el Dr. Francesc Martínez Ribera.

Acabada la guerra, quan el Dr. Garcia Valdecasas dirigeix la càtedra de Farmacologia, es va crear el servei de Transfusió Sanguínia, que va dirigir el Dr. Armengol i anys més tard el Dr. Ricard Castillo (Fig.6).

Referències

Jacint Corbella Corbella. Desenvolupament històric de l’Hemoteràpia a Catalunya. L’etapa de consolidació assistencial. Rev R Acad Med Cat., 2017; 32 (2): 77 – 83.

Àngels Royo Peiró. Breu història de les transfusions sanguínies. Ann Med., 2024; 107: 91-93

Martínez Vidal A, Pons Barrachina E. Transfusión sanguínea y movilización popular de la retaguardia. La Agrupació de Donadors de Sang de Catalunya, Asclepio, 2022; 74 (1): 583.