En el llibre “La conquista del Perú” de Garcilaso de la Vega, publicat el 1613 i reeditat el 1918, es menciona la febre de La Oroya, que es caracteritzava per l’aparició de berrugues doloroses i sagnants que afectaven els companys de Pizarro en la conquesta del Perú. S’han trobat màscares facials dels temps dels inques que mostren lesiones nodulars que deuen correspondre a les berrugues pròpies d’aquesta malaltia (Fig.1).

Un savi peruà, expert en història de la conquesta i també metge, Pablo Patrón Faustos, va identificar la malaltia en l’inca Huayna Capac i la denomina “berruga peruana” o “malaltia de Carrión”, per honorar l’estudiant de medicina Daniel Alcides Carrión (1857 – 1885) (Fig.2), de la Facultad de Medicina de la Universidad Nacional Mayor de San Marcos, a Lima, que es va inocular material de la berruga peruana d’una malalta per investigar si les berrugues i la febre de La Oroya eren manifestacions de la mateixa malaltia. Carrión va morir en la fase aguda de la malaltia, que es va presentar en forma d’un quadre febril acompanyat d’una anèmia aguda de caràcter hemolític molt intensa.

Anys més tard de la mort de Carrión, un microbiòleg peruà, d’origen argentí i amb família d’emigrants anglesos, que treballava en un hospital a El Callao, Alberto Barton (1870 – 1950) (Fig.3), va detectar en els eritròcits dels malalts amb malaltia de Carrión en fase aguda, uns bacils gram-negatius en les hematies (Fig.4), que ara es designen amb el nom de Bartonella baciliformis.

Alberto Barton s’havia format en bacteriologia a Anglaterra i va reconèixer el bacil que duu el seu nom el 1905 a la seva tornada de Londres, on havia estat a l’Escola de Medicina Tropical. La primera publicació del nou germen es fa el 1919.

L’altre nom de la malaltia, febre de La Oroya, prové de la vall de La Oroya on es van descobrir els primers casos en un brot epidèmic que va afectar els treballadors que instal·laven la línia del ferrocarril, Lima – La Oroya. La malaltia es transmet per les femelles d’un mosquit que pica els vespres, el Lutzomyia (Fig.5).

La malaltia debuta amb febre associada a anèmia hemolítica, que és mortal en el 80% dels casos que no prenen antibiòtics. D’aquests son útils en aquesta malaltia la rifampicina, l’estreptomicina i la ciprofloxacina.

Les berrugues apareixen en una fase posterior, quan ja ha marxat la febre (Fig.6) i la presència de germens en la sang perifèrica.

Referències

Meritxell García‑Quintanilla, Alexander A. Dichter, Humberto Guerra,  Volkhard A. J. Kempf. Carrion’s disease: more than a neglected disease. Parasit Vectors. 2019; 12: 141-153