Del nombre total de Centres d’Atenció Primària (CAP) a tot Catalunya, només tres tenen nom de dona: l’escriptora Montserrat Roig, i les llevadores Maria Bernades i Ramona Via. Aquesta entrada d’avui del blog està dedicada a Ramona Via.

El nom d’aquest CAP del Prat de Llobregat, Ramona Via i Pros, és el nom d’una llevadora que va exercir molts anys al Prat. Havia nascut a Vilafranca del Penedès el 1922, i morí a Girona el 1992.

Quan tenia 3 anys, la família de la Ramona es trasllada a viure al Prat de Llobregat per raons laborals. El pare era boter i la mare sastressa. Al Prat, la Ramona hi passarà tota la infantesa. La Ramona és bona alumna a l’escola i s’enamora de la llengua catalana, que utilitza per fer redaccions i escriure els seus records i altres vivències des de ben petita.

La seva fal·lera per escriure la porta a utilitzar fins i tot els papers d’embolicar per poder escriure. En plena Guerra Civil, els pares de la Ramona no estan contents amb la seva afició a escriure, que la porta a malgastar paper. Ramona estudia a l’Institut de Vilafranca i ha fet, amb un altre grup d’alumnes, un curs d’infermeria a l’hospital de sang que s’ha improvisat al Molí d’en Rovira, l’any 1938. Allí ingressen els soldats ferits que venen del front.

El temps lliure el passa escrivint relats. Un d’ells és “Nit de reis (Diari d’una infermera de 14 anys)”, un diari autobiogràfic, que serà publicat el 1966 per l’editorial “Club de novel·listes”. Aquesta “Nit de reis” fou un dels llibres més venut el dia de sant Jordi de 1966 a Vilanova i la Geltrú.

La Ramona estudia per infermera i exerceix com a llevadora. La seva afició a la llengua li permet donar classes de català als emigrants que han arribat al Prat de Llobregat, lloc on ella ha anat a viure un cop casada amb Lluís Martínez, amb qui tindrà dos fills, un nen i una nena.

La seva passió literària la farà molt coneguda a nivell local. És professora de català, escriu per tots els mitjans locals en català, com Cavall fort, En Patufet, Serra d’or, i moltes altres. La seva experiència com a llevadora la duu a escriure el llibre “Com neixen els catalans”, obra que recull la seva experiència en els parts que ella ha assistit de 1945 a 1972.

El 1974, guanya la Flor Natural de la Ginesta d’Or a Perpinyà. Mor a Girona el 1992, als 69 anys. El 1994, és nomenada Filla adoptiva del Prat de Llobregat i es posa el seu nom a un dels CAPs de la vila.