Durant la Guerra Civil Americana (1861 – 1865), la mortalitat deguda a la falta d’higiene i a les actituds mèdiques incorrectes fou molt superior a la causada per les armes de foc. Moltes ferides per arma de foc causades per accions bèl·liques que avui només necessitarien aigua, sabó i un embenat, acabaven amb la vida del soldat, ja sigui degut a una amputació innecessària o per contaminació causada per una maniobra poc higiènica.

Només se salvava un de cada quatre soldats ferits de l’exèrcit del nord, després de ser atès per un metge, i encara se’n salvaven menys entre els confederats.

Diferents raons poden explicar l’alta taxa de mortalitat entre els soldats americans que lluiten en la Guerra de Secessió.

En primer lloc, el desconeixement gairebé universal entre els metges militars de que existien les infeccions. Això determinava una cirurgia bruta, que afavoria la contaminació de les ferides quirúrgiques, ja que no es netejaven els bisturís després de cada intervenció, ni la resta de l’instrumental quirúrgic (Fig.1).

Les anestèsies, tant amb èter com amb cloroform, es deixaven en mans de soldats sense cap preparació i causaven, involuntàriament, morts anestèsiques.

Molts soldats, que no havien patit ferides, van morir per infeccions causades o afavorides per la situació de les carpes on s’allotjaven. El nombre de morts per disenteria i per febre tifoide va ser molt més elevat que el de morts per lesions causades per bales de mosquet.

Una altre causa de l’elevada mortalitat fou el paludisme, especialment entre els malalts de la Unió, gens acostumats a travessar terrenys pantanosos amb molts mosquits.

Al principi de la guerra, molts cirurgians no tenien un grau de preparació tècnica apropiat i eren molt reticents a fer amputacions, i potser quan es decidien a fer-ho ja era massa tard.

Una circumstància que segurament va contribuir a la mortalitat durant la Guerra de Secessió era que molts pocavergonyes es van fer passar per metges sense ser-ho per evitar entrar en batalles. L’atenció mèdica d’aquests indocumentats era encara més perillosa que la prestada per metges titulats.

Quan comença la guerra, cap dels dos exèrcits havia pres consciència de la importància dels serveis sanitaris, ni de l’accentuada morbiditat de batalles en les que hi participava tantíssima gent. No s’havien fet plans per tractar els soldats malalts o ferits. L’exèrcit del nord va adaptar-se millor a les necessitats que van descobrir quan es nomena el general George B. McClellan cap de l’exèrcit del Potomac (Fig.2), i aquest nomena el cirurgià Charles Tripler, director mèdic de l’exèrcit. Tripler comença a crear hospitals generals pels ferits greus. També ordena que cada regiment ha de preocupar-se de tenir un cirurgià i un cirurgià assistent. Una altra personalitat mèdica que es destaca durant la guerra és Jonathan Letterman.

Més endavant es crea un servei d’ambulàncies per retirar soldats ferits del camp de batalla, evitant que quedin sense atenció i siguin presa de gent sense escrúpols, que passeja pel camp de batalla per robar pertinences dels ferits, que poden morir per manca d’assistència. L’atenció mèdica de l’exèrcit de la Unió millorà extraordinàriament durant 1862 amb els canvis aplicats quan cada regiment té el seu propi equip sanitari i es fan cursos de formació quirúrgica pels cirurgians que s’acaben d’incorporar a l’exèrcit.

Un fet molt notable d’una guerra fratricida com la Guerra Civil Americana és la gran quantitat de dones voluntàries per treballar en hospitals en labors d’infermeria, per administrar medicaments, supervisar l’alimentació, netejar la roba de llit, escriure cartes pels malalts i consolar els moribunds. Un exemple d’aquestes dones fou Mary Edwards Walker.

La Guerra de Secessió Americana, que va durar del 1861 fins el 1865, va causar una tremenda mortalitat i morbiditat. S’estima que el nombre de morts va ser d’uns 600.000 i el de ferits va superar els 400.000.

La Guerra de Secessió va estar relacionada amb una nova malaltia, la drogoaddicció a la morfina i altres opiacis, que va aparèixer de forma epidèmica en veterans, és a dir soldats que havien deixat l’exèrcit, generalment per invalidesa causada per ferides, molt especialment amputacions, a qui els metges prescrivien, per calmar el dolor crònic, morfina administrada amb xeringues hipodèrmiques, en productes opiacis administrats en forma de pólvores, tintura o píndoles, o làudan (opi amb alcohol).

No es coneix el nombre de soldats que tornen a casa convertits en drogoaddictes. Tots ells van rebre els opiacis prescrits per metges, que estaven convençuts de la utilitat d’aquests medicaments com antiàlgics, i també ignoraven que creaven drogoaddicció. La morfina no s’utilitzava únicament després d’amputacions, sinó també en malalties mèdiques, per exemple en la disenteria per combatre el dolor causat pels espasmes intestinals.

En paral·lel a la prescripció de morfina pels metges militars en els soldats ferits, es va popularitzar l’ús d’aquests preparats per tractar el dolor menstrual. L’eficàcia va ser màxima però les conseqüències tràgiques. Cap a l’any 1880, es va calcular que el 80% de les noies joves als Estats Units eren addictes a la morfina, i moltes van morir de sobredosi. L’ús dels opiacis va ser tan extens que va representar el 15% de les dispensacions a les farmàcies de Boston. Diverses circumstàncies van afavorir l’aparició d’aquesta epidèmia, iniciada en els soldats. En primer lloc, l’aparició d’opiacis comercialitzats sense conèixer la seva capacitat addictiva. En segon lloc, els metges no tenien res més com analgèsic. De fet l’aspirina no es va comercialitzar fins l’any 1899.

Els metges americans van trigar en reconèixer la capacitat addictiva dels opiacis. Fins la dècada dels 70 i del 80 del segle XIX, no apareixen en les revistes mèdiques articles sobre aquesta drogoaddicció. A partir de finals del segle XIX, cau de forma molt notable l’epidèmia de drogoaddicció.