La medicina espanyola a principis del segle XIX estava molt allunyada de la que es practicava a Europa. La preparació dels metges era d’un nivell inferior a la dels seus col·legues d’altres països. L’ensenyament era rudimentari en forma de classes magistrals consistents en la lectura per part del professor d’un text de medicina. L’accés a l’assistència sanitària, que era exclusivament privada, no era possible per les classes socials menys afavorides, d’una pobresa esglaiadora. Els hospitals eren escassos i per pobres de solemnitat. No estaven preparats per l’assistència mèdica en malalts greus (Fig.1).

No hi havia cap sentit de la higiene pública ni privada. Poca gent tenia accés a l’aigua corrent i cap ciutat disposava de xarxa de clavegueram. No es coneixien els germens, ni se sospitava de la seva existència. Els metges no es rentaven les mans abans de fer un part, o de tractar una ferida, i tampoc estaven en condicions de fer diagnòstics mèdics amb fonament, fet que es podria considerar, si un fos una mica cínic, poc transcendent, perquè totes les malalties eren tractades amb sagnies, amb la pretensió de recuperar l’equilibri perdut dels humors corporals, bilis groga, bilis negra, flegma i sang, que es considerava que era la causa de les malalties, i per tant el tractament no depenia del diagnòstic.

En aquells anys, els cirurgians, que rebien un aprenentatge tutorial d’un altre cirurgià veterà i acreditat pel gremi de cirurgians – barbers per ensenyar, eren molt més resolutius que els metges que sortien de la universitat, que es denominaven de toga llarga.

Es feien servir plantes medicinals, sense saber quins principis contenien i quins efectes causaven en les persones que les prenien.

Les malalties més nombroses eren les infeccions, que sovint es presentaven amb un caràcter epidèmic. Les epidèmies causaven una gran mortalitat. Les més corrents eren el còlera, la febre groga, el tifus exantemàtic, conegut com a tabardillo, i la verola. La tuberculosi i el xarampió completaven les malalties infeccioses més comunes al segle XIX, i eren causa d’elevada mortalitat.

En algunes regions s’havia d’afegir a aquesta llista de malalties infeccioses el paludisme, molt freqüent en territoris pantanosos. Finalment hem de mencionar la sífilis, comú en els joves, que causava una lesió que poques vegades era vista pels metges, però sí causava conseqüències més greus, com la tabes dorsal, pròpia de la fase terciària de la malaltia.

En contrast amb la distribució de les malalties que els metges actuals veuen en el segle XXI, els metges del segle XIX veien poques malalties cròniques. La vida mitja dels espanyols era d’una mica més de 29 anys, la qual cosa impediria l’aparició de malalties que necessiten més temps de latència per arribar a donar clínica.

Una d’aquests malalties son els càncers, que eren poc freqüents en aquella època, en part perquè el factor causal d’un d’ells, el de pulmó, no apareixia quan el tabac encara no era de consum tan massiu com ho va ser més tard, especialment el de cigarretes, i perquè el càncer associat al tabac necessita molts anys d’exposició per aparèixer, i la gent moria jove. Les primeres cigarretes de paper manufacturades i empaquetades arriben a Espanya el 1825, i fins el 1833 no arriben els primers paquets.

En la segona meitat del segle XIX, es produeix una notable millora dels recursos mèdics, amb el descobriment de l’asèpsia, de l’anestèsia i de la vacuna de la verola (Fig.2), que permeten afrontar millor moltes situacions patològiques. A Espanya hi ha hagut una notable millora en la qualitat de l’ensenyament universitari, i els metges surten de les facultats notablement millor formats.

A final del segle XIX, la sortida a l’estranger per fer viatges d’estudis a d’altres centres mèdics europeus es comença a posar de moda. Cada cop son més els metges catalans que, en els anys que segueixen a l’haver acabat la carrera, viatgen per un temps relativament llarg (un any) a algun centre d’Europa per millorar la seva preparació.