Si hi hagués un Diccionari biogràfic de metges i metgesses que tenen algun carrer o via de circulació, que porta el seu nom en alguna població de Catalunya, es podria determinar qui seria el guanyador del concurs de metges que tenen més carrers amb el seu nom.

Un Diccionari d’aquest tipus l’estem acabant d’escriure el Dr. Dani Montañà Buchaca i jo. En Dani Montañà havia estat, abans de jubilar-se, el metge de Sant Boi de Lluçanès, i és un historiador important de la medicina. Jo sempre he estat interessat pels noms dels carrers. Un dia, xerrant dels nostres interessos, vàrem descobrir que els dos estàvem pensant en fer aquest llibre, que ara estem acabant de fer plegats.

La resposta a la pregunta del títol la contestaré més endavant, perquè pugueu fer un intent de rumiar qui pot ser el guanyador. Abans deixeu-me fer alguna reflexió sobre els noms dels carrers.

Els carrers comencen a tenir nom quan l’Administració, de l’estat i la municipal, té la necessitat de tenir identificada la localització domiciliària de la població per poder enviar les notes pel cobrament dels impostos i altres tributs.

Fins que es va prendre aquesta decisió, que després permetria que es poguessin enviar a través de missatgers escrits o objectes privats al domicili de persones que els esperaven. Abans els carrers s’anomenaven per algun objecte, edifici o accident geogràfic que els caracteritzava. Exemples serien carrer de la font, carrer del pou o carrer d’Hospital, plaça de l’església, carrer de dalt o carrer de baix (Fig.1).

Després van aparèixer altres temes en el mon dels carrers, com els noms de sants, santes i verges, i el nom de poblacions veïnes (Fig.2). Més endavant apareixen els homenatges a monarques (Fig.3), nobles, militars victoriosos, i només a última hora es valoren altres virtuts com les accions socials, polítiques, culturals i científiques.

El rigor amb el que els ajuntaments posen un nou nom a un carrer, en lloc d’un nom que deixa d’agradar o sobretot quan s’obre un nou carrer o plaça, dificulta l’operació. Quan s’ha d’escollir un nom d’un llistat de noms que han anat proposant grups veïnals, grups culturals o moviments socials, hi ha un problema. Ara les peticions son moltes i els carrers per batejar son pocs. Això explica frustracions, com la meva que he sol·licitat, sense èxit, que es posi a Barcelona el nom de Josep Laporte a algun carrer cèntric. Malgrat que a l’alcalde li sembla bé, la ponència del nomenclàtor és rigorosa i no vol fer tupinades, per això Laporte ha d’esperar el seu dia per tenir el seu nom en una placa de carrer.

La negativa a les peticions de posar noms nous, sense que creixi el nombre de carrers, només es pot corregir d’una manera, eliminant molts sants i santes dels carrers, buscant sants sense massa devots i que no sigui el nom de pila de massa gent. Amb la tendència creixent cap al laïcisme, suposo que cada dia hi haurà menys queixes per una decisió d’aquest tipus.

Ara, els metges amb més carrers. El guanyador és Fleming, amb 153 poblacions que tenen un carrer Dr. Fleming. Guanyador per una diferència escandalosa amb el segon i el tercer, els Drs. Ramon y Cajal amb 74 carrers, i el Dr. Trueta amb 64.