Durant tota la meva carrera professional he fet d’hepatòleg clínic i d’hepatopatòleg. És a dir, visitava els malalts hepàtics i examinava amb el microscopi les seves biòpsies hepàtiques.

L’elecció d’aquestes dues activitats va venir determinada per les circumstàncies, més que no pas per un raonament determinat. Jo volia ser internista. D’estudiant era alumne intern per oposició en una càtedra de patologia mèdica, que dirigia el professor Gibert Queraltó i tenia a en Joan Rodés com a metge de guàrdia a urgències (veure aquesta entrada del blog de 21/5/24).

En Joan i jo teníem llargues converses sobre com ens agradaria treballar de metges: a l’hospital, en equip i en una àrea determinada. Passàvem revista a les diferents especialitats de la medicina interna, concloent que als clínics en general no els hi agradaven ni les cirrosis, ni els ictus, per això hauríem d’escollir entre aquestes dues patologies si volíem que ens agafessin a l’hospital, perquè ens ocuparíem d’un tema que ningú volia.

Després de presa aquesta decisió, vaig anar a comprar-me un llibre sobre “Malalties hepàtiques”, escrit per argentins liderats per Víctor Pérez, un deixeble de Hans Popper (Fig.1) (veure aquesta entrada del 3/9/24).

El 1967, amb 25 anys, marxava a Paris, amb en Josep Mª Bordas, company de promoció, intern de la sala de Gibert, i amb qui en Rodés volia començar l’equip d’hepatòlegs. Nosaltres dos i ell. A Paris anàvem a l’Hôpital Saint-Antoine, on esperàvem trobar el Dr. Jacques Caroli, un dels millors hepatòlegs del moment (Fig.2). Vaig descobrir allà que el diagnòstic de la majoria de les malalties del fetge es basava en l’examen d’una biòpsia.

Quan vàrem tornar a Barcelona, ens vàrem repartim la feina instrumental, en Bordas faria laparoscòpies i puncions hepàtiques, en Rodés posaria en marxa un laboratori i jo interpretaria les biòpsies hepàtiques. Al cap d’uns dies vaig anar a veure el professor Sánchez Lucas per explicar-li que començaríem a dur-li biòpsies hepàtiques (Fig.3), però ell va dir que amb la petita mida de les biòpsies hepàtiques no es podien fer diagnòstics.

Vaig quedar decebut, però em veia obligat a trobar una solució. Vaig decidir aprendre a interpretar les biòpsies hepàtiques. Ho vaig fer mirant llibres i tractant de veure les similituds de les biòpsies que examinàvem i les fotos dels llibres. Afortunadament hi havia llibres molt didàctics com “Liver biopsy interpretation”, de Peter Scheuer, una autèntica meravella que em va salvar la vida (Fig.4).

Em va ajudar molt en el meu nou ofici de patòleg enviar biòpsies de difícil interpretació a patòlegs, especialistes en fetge molt coneguts: Peter Scheuer, Kamal Ishak, Bernard Portmann i Gerald Klatskin. Tots em contestaven ràpidament, amb explicacions llargues, que em servien per millorar els meus dictamens.

Jo disposava d’un petit laboratori d’Anatomia Patològica amb dues laborantines i un parell de microscopis que havia deixat un patòleg que treballava a la càtedra del Dr. Gibert. Li van donar la direcció de l’hospital Virgen del Rocío i va deixar el laboratori, del que jo vaig apropiar-me.

L’any 1973, vaig passar un parell de mesos al laboratori del Dr. Scheuer al Royal Free Hospital de Londres, que va ser com un examen del meu nivell com a diagnosticador de la patologia hepàtica.

Durant aquest temps, vaig mirar cada dia les biòpsies hepàtiques amb ell, però abans les havia mirat pel meu compte, la qual cosa em permetia conèixer quina era la meva taxa de diagnòstics correctes. Vaig quedar força satisfet pel resultat.

Quan el Dr. Cardesa va arribar com catedràtic d’Anatomia patològica de Barcelona, vaig anar a saludar-lo i oferir-me a tancar el meu despatx de patòleg, traslladar les dues laborantines i l’instrumental a la seu del laboratori central, i integrar-me en el seu departament. Ell va acceptar i des d’aquella data hem mantingut una relació laboral i amistosa fins que els dos ens hem jubilat.

Al departament d’Anatomia Patològica del Clínic hi he passat hores esplèndides, amb col·legues preparats, gentils i col·laboradors. Durant força anys vaig treballar amb una patòloga que es va anant especialitzant en fetge amb mi, la Dra. Rosa Miquel (Fig.5), que va acabar fitxant pel King’s College Hospital de Londres, i la va substituir l’Alba Díez, també excel·lent hepatopatòloga, amb qui vaig passar hores molt agradables mirant pel microscopi de tres capçals, biòpsies de malalts de l’Hospital Clínic i biòpsies enviades d’altres llocs en cerca de consulta.

Amb el metge més veterà del servei, el Dr. Bombí, antic degà, antic president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i actualment president de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia, he mantingut sempre una relació amistosa, i junts vàrem escriure una Història breu de l’Anatomia Patològica a Catalunya (Fig.6).